| |
Per què hem viscut?
 dimarts 26/juliol/2016 - 07:22  1788  2
No tracto de fer-ne filosofia, allò tan amanit de d'on venim, on anem, quin sentit té tot?
No, però mentre passen els anys, els dies i setmanes volen sense adonar-nos, les omplim les hores bà sicament en les feines i rutines repetides qui encara disposem del "privilegi" de treballar i altres tasques mundanes. Arriba un punt, però, en que tots i cadascú de nosaltres reflexionem encara que sigui un xic i ens qüestionem un gran "perquè"; per què hem viscut?
Uns moments millors viscuts, altres de patiments segons la nostra pròpia natura i consciència, de tot hi trobarem en la vida de cadascú/una de nosaltres al llarg d'aquests curts anys; però, però, per què de tot plegat? Quan hagi passat 50, 100, 200 anys... quin sentit tindrà tot això?, què restarà d'aquestes experiències individuals, col·lectives? Herència a les nostres descendències? i els nostres fills? i els fills dels nostres fills? i els nostres ascendents i avantpassats?
Només la vida un entreteniment?, un perÃode "x" d'aprenentatges i experiències de maduració? i?, tot per a què?
Viure, treballar, patir, lluitar, gaudir, viure, viure, viure... i el dia de la marmota un cop i altre i viure i, morir!
No seria molt millor deixar-nos anar de totes totes?, cercar un/una amant, no per lligar, per senzillament estimar en cos i à nima; viure més, viure millor, viure de debò! si al final la fi imposarà el seu dictamen, el seu dictat, i ens aixafarà sense cap escrúpol ni misericòrdia.
Tan fà cil com seria... i tan difÃcil que és i fem que ho sigui. I passem sense més i tot passa i ningú en absolut farà memòria de cadascú de nosaltres i restarem per sempre en l'oblit.
Doncs, finalment, sÃ, només ens resta la filosofia, només l'escriptura, només l'oblit i els somriures fugissers de les muses invisibles, intocables, inabastables ja, sense remei, sense sentit; on anem?, quin sentit?... Ves a saber!...
La vida, aquesta vida, és massa curta per a perdre-la mirant d'esbrinar-ho.
|
Contactes
Registra´t
