| |
LA QÜESTIÓ DE CONFIANÇA I EL NEVERENDUM.
 dijous 29/setembre/2016 - 12:53  1276  1
No sento gens de simpatia per la senyora Arrimadas. Espero no ser qualificat de masclista abans de que siguin llegits els meus arguments. Ho dic perquè ara, a la que discrepes d’una senyora el primer que et diuen és que és masclista. Jo potser que sigui masclista però no per discrepar de la senyora Arrimadas. En tot cas per discrepar de la meva dona i les meves filles que, poc o molt, m’hi consideren. Vale.
No he seguit tot el debat de la qüestió de confiança ni per la ràdio ni per la tele. Em sap greu que just quan Catalunya ha despertat del seu letarg nacional, jo em trobo en una etapa vital si no post-política si post-militant. Havent arribat a la conclusió que la militància dins dels partits polítics és contrària al lliurepensament i a la coherència em trobo sent independent als 54 anys quan des dels 18 havia militat. Primer a Estat Català, després a Convergència i finalment a Esquerra.
Però, tot i que escèptic amb els partits polítics i fins i tot amb la política, continuo tenint ideologia i ideals. Per exemple, continuo pensant – ara més que mai – que Catalunya necessita ser independent per a que els catalans visquem millor – vol dir en una societat més lliure, igualitària i fraterna -, continuo sent liberal, continuo sent partidari de la democràcia directa, continuo sent europeista, continuo sent partidari de la divisió de poders, etc... Suposo que aquestes coses a la meva edat ja no es curen i, francament, l’única idea alternativa a tot això que m’atrau és l’anarquia, que tothom foti el que vulgui en una societat sense lleis ni governants.
Me n’he anat lluny del que volia dir, que és el que sol passar quan ja tens una edat i la canalla no t’escolta tot el que voldries. El que volia dir es que, des del meu independentisme de pedra picada, des del meu democratisme radical i des del meu liberalisme ( que no té res a veure amb el de C’s perquè el meu te a veure amb llibertat i el de C’s te a veure amb la negació de la llibertat ), avui estic d’acord amb el que ha dit la senyora Arrimades. Si més no en el trocet que l’he sentit – a la meva edat dosis immoderades de segons quins mals esperits passen factura -. Ha dit: vostès semblen un hàmster que va donant voltes a la roda però no es mou de lloc. Ha dit: el seu referèndum sembla un neverèndum perquè mai acaven de aconseguir un referèndum amb tots els ets i uts. Jo hi estic d’acord. Estic fart d’esperar i espero que sigui de veres que el proper juliol votem d’una punyetera vegada.
I ha dit: per a vostès com pitjor vagi Espanya, millor per a vostès. El president Puigdemont li ha negat, però jo no. Mirin, Espanya és un país que no només no em deixa decidir si en vull formar part o no sinó que em fot els calés, fa que la meva llengua estigui en perill d’extinció i crea divisió social entre els catalans ( sense Espanya és evident que els catalans no estaríem nacionalment dividits ). Per tant, simpatia no n’hi tinc cap. I penso, com va escriure ja fa molts anys Gaziel que el problema català perdura a Espanya perquè ni Espanya ha estat prou potent per fer-nos desaparèixer com a nació – tot i que ho han intentat de valent – ni nosaltres hem estat prou forts per tocar el dos. En un combat a dos les febleses de l’un són les fortaleses de l’altre i, per tant, jo vull que Catalunya sigui el màxim de potent i Espanya el màxim de feble.
I llavors plantejar quelcom tant raonable com un referèndum i que la gent decideixi si vol romandre a Espanya o no. Es tant democràtic, tant sensat, tant lògic que sembla mentida que només un 20% dels espanyols hi estiguin a favor. Sento vergonya aliena, naturalment.
|
Contactes
Registra´t
