| |
A RECERCA DE RAMON LLULL-III. O UN POLÍGLOTA REALMENTE UNIVERSALISTA, QUE NO UNIVERSAL.
 dimarts 22/novembre/2016 - 12:42  1395  0
Abans estava de moda parlar de catalans universals. Jo sempre ho vaig considerar un provincianisme. L’obsessió per l’universalitat vull dir. En l’àmbit cultural gairebé res és universal perquè “cada terra fa sa guerra”. I si això ho transportem a l’humanisme, encara és més radical. Quin pensador talla el bacallà en tot temps i en tot espai?
Els creadors occidentals que considerem més referents, ho són també pels asiàtics o els africans que segueixen tradicions culturals diferents de la nostra ? Si nosaltres no sabem gairebé res de les cultures africanes o asiàtiques, podem pensar que ells sabem masses coses de la nostra cultura? I això, és clar, encara és més greu en el cas català. Nosaltres – com la majoria de les nacions europees fora de la mitja dotzena de grans – som una nacioneta i pretendre’ns gaire universals es si fa no fa com que ho pretenguin els flamencs, els danesos, els danesos, els noruegs, els sards o els corsos, dels qui amb prou feines podríem dir tres o quatre noms rellevants, malgrat que pertanyen, lato sensu, a la mateixa cultural que la nostra.
Ara bé, una cosa és ser universal i una altra cosa és ser universalista. Ser universal és impossible. Ser universalista, no, perquè és simplement una actitud, una manera de veure el món, una manera d’enfocar la pròpia obra. En concret és una manera d’enfocar la pròpia obra de manera que transcendeixi les pròpies fronteres polítiques, culturals, antropològiques i intentar que sigui vàlida arreu. Val a dir que per a mi, com que no crec que es pugui ser universal, ser universalista és un error de plantejament perquè la realitat ens aboca al localisme més o menys metropolità, més o menys provincià. En definitiva per a mi l’universalisme és un idealisme que xoca amb la realitat perquè la diversitat sempre s’imposa.
El primer que cal dir de Llull és que ell veia les coses, en aquest àmbit, al revés que jo i que ell era universalista. Pretenia arribar a tothom, convertir tothom al cristianisme i, no cal dir-ho, al lul.lisme, que per a ell és gairebé una religió revelada en el marc del cristianisme. Per aquest plantejament universalista Llull es va encaparrar, primer, en que es creessin escoles d’idiomes arreu i, segon, en viatjar tant com va poder per tal que la veritat cristiana i lul.liana arribés a tothom. Com que la veritat era universal i la tenia ell tothom s’havia de convertir.
Abans he dit que el localisme podia ser més o menys metropolità o més o menys provincià. Avui el localisme català és provincià perquè ocupem una posició subalterna al món i a Europa. No només hem perdut la nostra posició predominant a la Mediterrània i a Europa sinó que fins i tot vàrem perdre la nostra independència. Quan vas pel món i dius que ets català, et diuen cata...què? I aquesta és la nostra posició al món en el concert dels pobles i les nacions.
Però això no era així en l’època de Llull. Justament en l’època de Llull nosaltres érem una metròpoli. Una de les metròpolis que tallava el bacallà a la Mediterrània i a Europa. Una metròpoli en la qual es movien els fils del poder europeu, negociant amb les potències estrangeres, amb els papes i tota la pesca. Conquerint territoris i més territoris a la Mediterrània, ja sigui Mallorca, com València, com Atenes o Neopàtria.
El discurs de Llull, per tant, no és provincià sinó que és metropolità perquè Barcelona talla el bacallà i perquè ell és d’una família barcelonina que acaba de conquerir Mallorca. El que ell escriu interessa als altres europeus com avui ens pot interessar el que escriu un escriptor dels USA, un rus o un alemany més que no pas el que escriu un escriptor romanès, flamenc o friules.
Ara bé, Llull no en té prou amb aquest metropolitanisme perquè ell és universalista, vol que els sarraïns i els tàrtars es converteixin al cristianisme. I per això la seva obra no només és una de les més extenses que mai no s’hagin escrit – 270 llibres! – sinó que l’escriu en tres idiomes: el de la seva metròpoli (català), el de la cristiandat (o anglés de l’època, el llatí) i l’àrab (l’altre anglès de l’època i l’idioma dels infidels a convertir). Es com si hi haguessin tres cercles: el primer cercle és el del seu regne al que ell, en el fons, donava una importància relativa; el segon cercle és el dels musulmans a convertir i al que ell va dedicar tota la seva vida i el tercer cercle era el de la cristiandat que ell pretenia unificar en base a les seves teories.
Evidentment, l’universalisme de Llull estava destinat al fracàs. Si ni tant sols Moïses, Jesús o Mahoma han estat acceptats unànimement era difícil aconseguir que ell ho fos. Es diu, a més, que fracassà perquè ni els reis, ni els papes no li van fer cas. I que, pel que fa a la conversió de musulmans, el fracàs fou absolut, ja que no aconseguí convertir ni els seus propis esclaus. I en aquest sentit el seu fracàs és obvi.
Però que la seva obra és la més universal dels autors catalans tant en el temps com en l’espai em sembla evident. Després de 700 anys de la seva mort no només continuem parlant d’ell sinó que continuem llegint-lo. Vol dir que ha esdevingut un clàssic. I pel que fa a l’extensió pel món de càtedres o estudins lul.lians n’hi a Mallorca, a Barcelona, a Itàlia, a Alemanya, a la Gran Bretanya, als USA etc... Fins i tot llegeixo que surt anomenat a “Harry Potter i la pedra filosofal” o que existeix un asteroide amb el seu nom. Tampoc està malament del tot...
|
Contactes
Registra´t
