| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Persi
|
|
| |
A LA RECERCA DE RAMON LLULL- IV. RAMON LLULL I JOSEP PLA O L’EXCÈS DE DOS TEÒRICAMENT CONTRARIS.
 dimarts 6/desembre/2016 - 11:29  1427  3
Ramon Llull i Josep Pla són dos dels escriptors més importants que ha donat el català. Els dos van escriure moltíssim. Però a partir d’aquesta constatació l’un i l’altre semblen enfrontats a l’hora de veure el món, a l’hora d’entendre la literatura i, en definitiva, a l’hora d’entendre la vida.
Podem dir que la filosofia de Pla s’assembla força a la del seu admirat Montaigne. Després d’una guerra civil en la que va actuar traint els seus ideals, pràcticament es va retirar al seu mas i va esdevenir un home solitari, viciós i escèptic. Si abans de la guerra civil Pla era un home de partit al servei de la Lliga de Prat de la Riba i Cambó, després de la guerra civil Pla és un home que ja no creu en res. Esdevé un gran pessimista, el seu materialisme esdevé absolut i al llegir les seves obres, fora d’alguna pàgina on revé el lirisme paisatgista, tot és tòpic i agre. Continua llegint – diu que només llegeix els clàssics perquè la resta no val la pena – i escrivint – perquè bé s’ha de guanyar la vida i perquè diu que és l’únic que sap fer – però els seus llibres i els seus articles han perdut la poca fe que potser alguna vegada havia tingut. Pla d’alguna manera és l’antiquixot. Però és encara menys Quixot que Sancho Panza perquè Sancho Panza al cab i a la fi accepta fer d’escuder del Quixot i hi vol creure o directament hi creu.
Sembla que la vida de Llull fou més dura que la de Pla. I no només perquè les confortabilitats de les èpoques foren notablement diferents, sinó perquè Llull en el seu ideal de combatre l’islam no va reexir en absolut. Ni va reexir en el sentit que li fessin cas els poderosos de l’època – no van voler fer cap altra croada ni en broma -, ni els seus contemporanis el van prendre gaire seriosament a nivell universitari, ni que se sàpigui va aconseguir convertir a cap musulmà. Ni tant sols al seu esclau que va aconseguir convertir a cap sarraí. Fins i tot l’esclau sarraí que li va ensenyar àrab va preferir penjar-se abans que convertir-se al cristianisme. I pel que fa a les controvèrsies a Tunis, a Turquia o al Marroc val a dir que no només ningú no li va fer cas sinó que fou empresonat i va haver de fugir per cames.
Però Llull és un Quixot. No és estrany que escrivís EL LLIBRE DE CAVALLERIA. La seva actitud davant la vida és la del cavaller errant que ha de fer que la veritat i la justícia prevalgui per damunt de tot. Només que ell encara és més quixotesc que el Quixot perquè el Quixot si més no intenta obtenir els favors de Dulcinea del Toboso, que debia ser una senyora de bon veure ja que era una dona de la vida, mentre que Llull ho fa tot per Déu, com si Déu realment necessités de que nosaltres fem o desfem alguna cosa a aquest món ( no se li va acudir mai a Llull que si els musulmans eren musulmans era perquè Déu ho volia així? ).
El Quixotisme de Llull és més quixotista que el del Quixot perquè Llull no s’ha transformat llegint novel.les cavalleresques que li han begut l’enteniment, sinó després d’una transformació interior que li capgira la vida, com li va passar a Pau de Tars, Agustí d’Hipona o Francesc d’Assís. I perquè, a diferència del Quixot, Llull mai no fa marxa enrere. No torna mai a la lucidesa anterior a la transformació com ho fa el personatge de Cervantes, sinó que una vegada transformant en apòstol de la fe ho és per sempre més, li passi el que li passi, ensopegui amb el que ensopegui, rebi el que rebi, perdi el que perdi. Res no pot amb ell i amb la seva ambició.
No és que els resultats li siguin indiferents. En els seus poemes EL DESCONHORT, CANT DE RAMON o EL CONCILI justament es plany amargament de les seves derrotes. Però no hi fa res. Es llepa les ferides i torna a començar. I mor en tornar d’un viatge a Tunis on va ser perseguit i empresonat. Es segur que si no hagués mort hagués continuat amb la seva lluita, com sembla que, d’una manera o altra, han continuat els seus seguidors i els seus llibres en un combat que sembla que no tindrà mai final.
Pla és el defensor de les coses petites, del localisme, de tocar de peus a terra, de la defensa de la propietat, de l’apologia dels pagesos i dels notaris, del català assenyat i materialista. Llull està a les seves antípodes. Llull és el defensor de les coses grans – Déu! -, de l’universalisme, de tocar de peus al cel, de la defensa del paradís, de l’apologia dels apòstols i sant Francesc, del català arrauxat i idealista.
La confrontació entre aquestes dues personalitats suposo que no hagués tingut res a veure amb la bonhomiosa confrontació que tingueren l’ateu i socialista Bernard Shaw amb el catòlic i centrista Chesterton. Jo crec que Llull i Pla haguessin sentit un gran menyspreu l’un per l’altre. Pla devia considerar Llull un enorme sonat, perillós, torracollons i toca campanes i Llull probablement hagués considerat a Pla un individu mediocre, sense sang a les venes, estèril, superficial, banal i totalment prescindible.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Persi |
Sí, espia franquista
Thursday, December 8th 2016, 4:22 PM
i director de La Vanguardia que va durar dos dies.
I, reitero, un dels millors escriptors catalans de tots els temps i, en el fons, un liberal conservador catalanista que va haver de triar a l'arribar la guerra civil. No el justifico, tot i que la gran majoria de la classe mitjana catalana va fer el mateix i ni t'explico les classes altes.
A Mallorca, on ara estic seguint la ruta de Ramon Llull, hi ha en Llorenç Villalonga, aristòcrata i franquista convençut.
Però el que jo penso que és important és que malgrat tot continuéssin escrivint en català, salvèssin els mots, que diria Espriu. I, finalment, crec que ningú no recordarà massa les seves idees polítiques, com no recordem les idees polítiques de Dant o de Petrarca: qui dels dos era gibelí i qui era guelf?
Pla va ser un home de la Lliga i bàsicament de'n Cambó, que era empordanés com ell i que també va donar suport a Franco, tot i que després de la guerra civil Cambó va marxar a l'Argentina i no va tornar mai més.
Fes-me cas, queda't amb el Pla escriptor en català i oblida la resta. Va destroçar més el projecte castellanista a casa nostra, que la gran majoria d'intel.lectuals republicans i esquerranosos a qui no llegia ningú. No tothom pot tenir la coherència cívica d'Espriu, que va escriure LA PELL DE BRAU, que no deixa de ser una Oda a una altra Espanya. També el farem fora?
Tenim una literatura massa petita per expulsar aquests gegants, començant per Llull, que va dedicar tota la seva vida i obra a convertir musulmans d'una manera fanàtica.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
