| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Persi
|
|
| |
VIATGE DE PLAER A MADRID EN L’ANY DEL REFERÈNDUM – I. UN DIUMENGE A LES DUES ESPANYES.
 dilluns 30/gener/2017 - 06:02  1321  4
Jo tendeixo a enamorar-me de les ciutats que visito. Em surt de natural, tot i que si raono també penso que aquesta ha de ser l’actitud del turista: mirar d’aprendre, mirar de fruir, mirar de comprendre. Donada la meva trajectòria independentista i el moment polític actual, sembla que això és especialment difícil i que el cap de setmana a Madrid que li he regalat a la meva dona ha estat un punt masoquista. Però si visites Madrid, no dic sense prejudicis, sinó amb el cor i la ment una mica oberts, deseguida te n’adones que la ciutat i la gent, en general, és encisadora. I sents que també te n’estàs enamorant i això et dóna una certa morbositat, que al final és una de les sals de la vida.
Explicaré en aquest article el més emocionant i el més decepcionant que ens ha passat a Madrid en aquest cap de setmana, que ens ha passat el mateix dia i amb poques hores de diferència. El pas d’un sentiment d’admiració, germanor, fraternitat a un sentiment de menyspreu, frustració i ràbia.
Justament al costat del nostre hotel del carrer del Prado resulta que hi ha l’Ateneo de Madrid. Ha estat una casualitat, vull dir que quan vaig reservar l’hotel jo això no ho sabia. Una feliç casualitat. Felicíssima.
Entrem a l’Ateneo, diem que som socis de l’Ateneu barcelonès i que ens agradaria visitar el nostre germà madrileny. El conserge em pregunta si duc el carnet. No el duc. Diu que tant se val, que no em preocupi, que puc fer un tomb per la casa, visitar la galeria d’homes il.lustres i pujar fins a la biblioteca. Moltes gràcies.
La galeria d’homes il.lustres m’emociona molt. Hi ha, naturalment, homes il.lustrats castellans i madrilenys. Però no hi manca el quadre de mossèn Cinto Verdaguer ni el d’Àngel Guimerà. Estan en relació d’igualtat amb la resta d’homes il.lustres homenajats a l’Ateneo. Vol dir que l’Ateneo se’ls va fer seus. Va creure en la Catalunya renaixent que els representaven i la van mirar amb simpatia i amb respecte.
Pujant unes escales ens trobem amb la bibliotecària que ens rep molt amablement. Ens diu que no hi ha cap problema en visitar la biblioteca però que mirem de no fer gaire enrenou perquè a vegades els socis s’enfaden. El cert és que només hi ha una persona escrivint un ordinador. La biblioteca és preciosa, una maravella, un temple del saber i de la tolerància. En sortir li diem a la bibliotecària que ens ha agradat molt i ella, somrient, ens diu si ens agradaria veure la joia de la corona, que és La Peixera, una sala decimonònica – tot l’Ateneo és decimonònic, com ho és l’Ateneu Barcelonès o el Museu Víctor Balaguer de Vilanova – amb una quantitat de llibres sensacionals, un ordre que fins i tot és estètic i un ambient perfecte. Ens explica la bibliotecària que se li diu la peixera perquè les prestatgeries son com els vidres plens de saber i les pobres persones que hi entren, peixets que volen aprendre alguna cosa.
Baixo les escales emocionat, amb llàgrimes als ulls. Penso, per què coi no ens entenem amb aquesta gent? Si, al cab i a la fi, la Madrid mesetària i burocràtica i la Barcelona marítima i burgesa són complementàries.
Deixant de banda els molts defectes que segur que tenim els catalans – als que, però, no se’ns pot acusar d’haver intentat trobar un encaix a Espanya de moltíssimes maneres – la resposta ens la trobem a l’hora de dinar.
Uns familiars que ens estimem molt ens van dir que anéssim a dinar pels volts del Mercado de San Miguel. Suposo que els dies laborables deu ser un lloc esplèndid, però els dissabtes és tant turístic que esdevé incomodíssim. I un dels meus principis és que a l’hora de menjar – i de gairebé tot – la comoditat és fonamental.
Total, que després de donar voltes i voltes i voltes i més voltes, finalment, entrem a La Taverna de la Chata. Estem tant cansats i tenim tanta gana que ja ens és igual gairebé qualsevol cosa. Se’ns posa malament que el local estigui ple de fotografies, dibuixos i cartells de toros i encara més que hi hagi un cap de brau a la paret però a Casa Leopoldo també hi havia fotos i dibuixos taurins per totes bandes i a moltes cases de pagès i alguns restaurants de terra endins et trobes encara el cap d’un senglar abatut per un caçador. No és que els braus i la cacera siguin equivalents però quan tens gana i estàs cansat finalment et deixes de romansos.
Em va sorprendre que ens servissin la sangria amb una palleta. Ho vaig trobar naïf. Com vaig trobar naïf que ens servissin sangria, aquest beuratge que ve a ser el punt intermedi entre una taronjada bombollant i vi barat, res a veure amb la suposada virilitat que representa que representen els torers.
Ara, el que va fer que ens caiguessin els genitals respectius a terra, fou la fotografia del general Franco a la paret. Ens va trencar el rotllo i l’enamorament de Madrid. No ho puc entendre ni ho puc justificar de cap de les maneres. És com si anéssim a un restaurant alemany i ens trobéssim amb un retrat de Hitler o a una pizzeria italiana un retrat de Mussolini. No és només que no estigui prohibit, és que els clients del local ho troben absolutament normal. Després, camí de tornada a l’hotel i comentant-ho amb un noi que ens ensenya el camí de tornada a l’hotel, ens diu que ell és de Cantàbria i, per tant, ho troba molt més normal que nosaltres que som de Barcelona.
La veritat és que aquesta fotografia del dictador i genocida Franco m’ha fet mal i ha trencat el meu enamorament madrileny. Per molt que Madrid tingui coses excepcionals, per molt que Madrid tingui recons encisadors, per molt que Madrid tingui persones liberals i progressistes, hi ha una Madrid i una Espanya casposa, autoritària i anticatalana que encara hi és i continua somiant amb el retorn de Franco de manera que, com El Cid, continui guanyant batalles després de mort. Són la gent que vota al PP i a C’s i també, encara que sembli impossible, pel que fa a temes catalans, al PSOE. Què podem, ja no dic pactar, sinó dialogar amb aquesta gent? Quina pena més enorme i quin immens desengany.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Persi |
Es una crítica injusta
Monday, January 30th 2017, 3:34 PM
perquè justament he anat a fer un cap de setmana cultural a Madrid i la resta era complementari. M'he passat el diumenge pel matí i per la tarda al Prado contemplant bàsicament El Greco i Goya i tot el diumenge pel matí al Princesa Sofía on anava a contemplar el Gernika - que m'ha defraudat molt - i m'he trobat amb grans Dalís, grans Gutiérrez Solana i he descobert una gran pintora catalana que desconeixia.
Anant al que tu dius, hem volgut anar a veure teatre clàssic castellà - Lope de Vega i Calderón - i les entrades estaven exhaurides a tots els teatres.
Penso que Madrid s'ha convertit en una gran capital europea i que Barcelona, justament perquè te un tracte injust, culturalment cada vegada és més provinciana.
Dit l'anterior, l'Ateneo de Madrid és una institució important i el lloc on vàrem anar a dinar no era un bareto, de la mateixa manera que no em vaig flipar veient estatuetes de Franco i Tejero a una botiga que hi ha al davant del Prado.
Una altra cosa, que ja aniré comentant, és que el procès a Madrid es pren d'una manera molt més seriosa del que sembla. Ja explicaré les portades i les editorials dels diaris de Madrid aquest cap de setmana.
Pel que fa als grups musicals que dius no els conec. Jo es que m'he quedat en la música clàssica i en la música dels anys 60. Per cert, Sabina és un gran poeta, llàstima que se li hagi trencat la veu, el mateix que li ha passat a Paco Ibáñez que ens va ensenyar a cantar els clàssics castellans.
És a dir, jo he anat a Madrid a veure dos Museus, probablement el millor del món (El Prado) i el que té el quadre més modern de la Pintura Moderna ( el Gernika ), la resta m'ho he trobat. I tot plegat, el bo, el no tant bo i el que considero dolent ja ho aniré explicant.
|
|
alarico |
Prestes atenció al que no és important
Monday, January 30th 2017, 12:12 PM
Et recomano que facis un cop d'ull als programes del Liceu i del Palau de la Música Catalan, temporada 2016/2017 i ho comparis amb les propostes d'alta cultura que fan als recintes emblemàtics de Madrid.
A mi m'ha caigut l'ànima als peus de veure com hem donat l'esquena (el Liceu està al punt de mira dels perroflautes i el Palau va ser saquejat pel Millet). Suposo que el procés és més important, de mentres els que volem gaudir una mica hem de viatjar a la capital.
Sincerament, prefereixo saber que existeixen baretos amb fotos de Franco i caps de toro, però que també hi han indrets per l'alta cultura. No entrant als primer en tinc prou, però darrerament entrar als segons fa pena.
Per sort tenim als Manel, Gossos, Gestridis i altres grups, que tots semblen clons, però que canten en català tot i que el que cantin sigui una merda punxaca en un pal. El que importa és que sigui en català.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
