| |
EL CALÍGULA D’ALBERT CAMÚS / MARIO GAS AL GREC. JULIOL DEL 2017.
 divendres 28/juliol/2017 - 01:34  1023  1
La primera cosa que hem de fer si volem valorar un personatge públic és veure qui ens explica la seva vida i miracles (o la seva vida i desgràcies). No ens expliquen la guerra civil espanyola i el franquisme els historiadors d’un bàndol que el de l’altre. I nosaltres sabem, pel que vivim cada dia, que no és el mateix el procés d’autodeterminació explicat pels mitjans afins que narrat pels mitjans hostils. Això, resumit, és allò que deia el pèssim però enginyós poeta Campoamor de que tot és segons el color del vidre amb que es mira.
I això ha estat així sempre, des de que els homes van inventar el llenguatge, el poder i la propaganda i ja no diguem l’escriptura, que sempre ha estat una eina de propaganda de primera magnitud. I aquesta és la primera aproximació que s’ha de fer a Calígula com a governant: saber que l’imatge perversa, cruel, surrealista abans del surrealisme, es deu a la visió que d’ell en van donar els historiadors de la seva època. Aquests historiadors, aristòcrates i, per tant, republicans eren contraris a l’imperi i, per tant, el van combatre explicant tots els defectes, inventats o no, dels tirans que ocupaven el poder. L’objectiu era tornar a una repúplica oligàrquica en el que els senadors corruptes, és a dir els patricis, tenien el poder i tombar al trident format per l’emperador, l’exèrcit i la plebs.
La història -objectiva aquesta vegada- ens explica que aquests patricis no van aconseguir tornar a implantar la república i que l’imperi romà és va fer etern, fet i fet, encara perdura a través de l’església catòlica, que n’és la principal hereva. Però les tones d’escombraries que s’havien tirat sobre alguns personatges – com Calígula o Nero – van esdevenir mites i han continuat sent monstres als qui tenim el plaer de saludar diversos cops a l’any a través de llibres i, sobre tot, pel.lícules. I, ja ho sabem, Calígula i Neró o Neró i Calígula són l’encarnació del mal absolut.
L’aproximació que en fa Albert Camús és una altra. No pretén dibuixar el personatge històric, que, més o menys, podia estar reencarnat per Adolf Hitler – tot i que, a diferència de Hitler, Calígula no envia l’exèrcit a expandir l’imperi i, per tant, paradoxalment, és pot dir que al seu imperi regnà la pau – sinó aprofimar-se a la psicologia del personatge com a símbol de l’home que té el poder i que, per tant, pot fer el que li doni la gana, és lliure (o, si més no, el més lliure que ens imaginem que pot ser una persona, ja que ningú no decideix per ell i tothom està al seu servei i, per tant, ho te tot a l’abast).
Ens trobem, però, que aquest personatge que teòricament és totpoderós o omnipotent en realitat no ho és. Com que té tot el que pot tenir al seu abast, vol coses que estan al seu abast i que no pot tenir: la lluna. Per això encarrega al seu esclau més fidel que li porti o que no torni. L’esclau – que veu clar que la conspiració contra Calígula acabarà amb l’assassinat d’aquest – decideix, en un idealisme que sembla pragmatisme o amb un pragmatisme carregat d’idealisme, ser-li fidel fins a les darreres conseqüències. Per això és el primer en caure assassinat quan arriba l’hora dels espatecs.
Però l’altra impotència amb la que s’enfronta Calígula i és la que és la causant de la seva bogeria i de la tragèdia és la mort de Drussila, la seva germana i amant. Sembla ser que hi hagué un Calígula bon emperador abans de la mort de Drussila i un Calígula dèspota i cruel després d’aquesta mort. Calígula, el totpoderós, l’omnipotent, veié que li podia ser arrebassada la persona que més estimava i necessitava d’aquest món. La seva sensació d’impotència, per tant, és absoluta. Un zero a l’esquerra a l’hora de la veritat, ja que li prenen el que més vol.
A l’obra sembla com que Calígula vagi animant als senadors més propers a palau a que l’assassinin. Les provocacions i humiliacions als que els sotmet són contínues. Però en realitat ells no reaccionen fins que no veuen perillar el seu status quo. Camús ens pinta Calígula com un gran idealista platònic – entre platònic i cínic – mentre que els aristòcrates que l’envolten són homes vulgars, amb intencions vulgars i ambicions vulgars. I naturalment la vulgaritat s’acaba imposant de totes, totes; encara que després de Calígula no vindrà la república sinó un nou emperador, Claudi, que sembla que era repúblicà i al que sembla que coneixem del dret i del revés gràcies al deianenc Robert Graves.
La posada en escena de Mario Gas m’ha semblat magnífica en la seva sobrietat. L’escenografia ha d’estar al servei d’un text que és una profunda reflexió sobre la vida, la mort i la llibertat i, per tant, les floritures escèniques bàsicament destorbarien. La força i la convicció de Pablo Derqui a l’hora de representar el Calígula camusià és sensacional. Et deixa sense alè.
|
Contactes
Registra´t
