| |
¿ SÓN ÚTILS LES NOSTRES REACCIONS DAVANT ELS ATEMPTATS?
 diumenge 20/agost/2017 - 02:28  947  1
El dissabte a la nit les televisions catalanes continuaven amb el tema dels atemptats. És lògic. Els nostres mitjans de comunicació continuaran donant-hi volta molts dies, mesos i anys perquè l’hòstia rebuda és immensa. I perquè contràriament al que s’expressa, si que hi ha por. La mateixa pulsió que veus als mitjans de comunicació, alliberada de la professionalitat dels mitjans i accelerada per l’anonimat l’he pogut veure a les xarxes socials. Al face, al twiter, als diferents grups de watsap, etc...
Hi he descobert bàsicament dues grans tendències: la tendència de l’odi radical a tot el que és musulmà i, com a contrast, la tendència bonista que gairebé justifica els atemptats que acabem de rebre. I entre les dues tendències un debat cada veda més agre i aspre que ha traspassat línies vermelles i en algunes ocasions ha acabat amb insults. Aquesta apassionada polèmica l’he trobat desconcertant perquè hom te la sensació que en comptes de tenir un problema que hem de resoldre, ens trobem davant d’un partit de futbol i nosaltres podem defensar qualsevol dels equips que juguen fins a la pura irracionalitat. No tinc la sensació que s’estiguin plantejant els problemes que tenim a la nostra societat respecte a la societat musulmana. No trobo gaires reaccions que tinguin el punt just d’equilibri entre la codemna radical d’uns fets injustificables i una proposta raonable per tal que els musulmans de bona fe – que estic segur que són la gran majoria – es puguin integrar en igualtat de condicions als nostres països. No trobo ningú que hagi escrit, per exemple, que mentre les relacions que tenim amb ells continuïn sent com les d’ara, continuarà passant el mateix que passa ara; cosa que potser és tant evident que no cal que ho escrigui ningú.
Jo crec que la primera reflexió que ens hem de fer és si realment la societat catalana és tan guai com nosaltres volem considerar que és. I això en dos aspectes: en l’integració dels musulmans a la nostra societat i en l’ordre públic. Jo crec que a les dues preguntes hem de respondre que no.
Que les forces i cossos de seguretat que actuen a Catalunya – internacionals, estatals, nacionals i locals – no han estat capaços de prevenir l’atemptat és d’una evidència absoluta. La seva reacció després fou notable però el mal no es va poder prevenir abans de que passés. Consti que no nego la dificultat de prevenir-ho, ni tant sols tinc una postura crítica amb aquestes forces de seguretat, simplement constato que no han pogut evitar la massacre. No sé si és parable un boig que agafa una furgoneta i comença a atropellar gent, però d’alguna manera ho hauria de ser. I estic segur que tant a casa nostra com arreu la seguretat evolucionarà en aquest sentit, cosa que vol dir que els nostres cossos de seguretat han de millorar molt.
La primera pregunta que plantejava jo crec que en el fons és més important que la referent a la nostra policia: de debò som una societat tant oberta, tant multicultural, tant igualitària, tant guai com ens vol fer creure la propaganda oficial nostrada? Ja em perdonaran però jo això no ho veig. Veig una societat en la que els musulmans viuen en barris marginals, són menystinguts per la majoria de la població no musulmana i on no hi ha pràcticament parelles mixtes. Consti que jo sóc del Raval barceloní i, per tant, crec que tinc una visió del problema una mica privilegiada. No veig la mateixa concentració de musulmans al Raval, posem per cas, que a Sant Gervasi o a Sant Cugat, ni tant sols que a Les Corts, Gràcia o l’Eixample. Digueu-me que estic equivocat.
Integrar unes persones a una societat és just el contrari de marginar-les. Si viuen en un marge, a un racó, a un guetho, és molt difícil que aquestes persones s’integrin. I el perquè és bastant simple d’entendre: pràcticament només es relacionen entre elles. És com si visquessin al Marroc, al Pakistan o a Bangladesh només que geogràficament viuen uns determinats barris de casa nostra. I això és el mateix que crec que passa a tot Occident, els musulmans viuen marginats en guetos en els que l’integració és impossible. Per tant, la primera pregunta que ens hem i els hem de fer és: volem realment integrar-los a la nostra societat? Volen integrar-se? Què estem disposats a acceptar de la seva manera de veure el món i què no? I ells, què estan disposats a acceptar de la nostra manera de veure el món i què no? Estem disposats a aprendre els uns dels altres o tant els uns com els altres pensem que som perfectes i que no tenim res a aprendre de ningú? Estem disposats a que els nostres fills es casin entre sí o no? Estem disposats a que escalin en l’escala social i a que ocupin càrrecs de responsabilitat política a les nostres institucions ? Contestar afirmativament a aquestes preguntes és promoure l’integració. Negativamament, la marginalitat i l’odi. La justificació, des del seu punt de vista, de la violència.
|
Contactes
Registra´t
