| |
CRÍTICA A L’AUTOCRÍTICA EN ESTAT DE GUERRA.
 dimecres 17/gener/2018 - 04:18  937  0
Vaig escriure una crítica de les darreres decisions que ha pres ERC perquè m’han semblat inoportunes. No criticava tant el seu partidisme, com la seva aparença de partidisme. Repetia unes quantes vegades que la dona del Cèsar no només havia de ser honesta, sinó que havia de semblar-ho. I que jo no dubtava de que ERC sigui un partit patriòtic però que darrerament no ho semblava. I els aconsellava que vigilessin l’estètica.
Els comentaris a aquell article es poden dividir en dos. Els que hi estan d’acord i els que no hi estan d’acord. Els que hi estan d’acord o bé qüestionen el patriotisme d’ERC – cosa que jo no faig – o bé critiquen la seva inoportunitat per fer el que fan.
Però els comentaris que més em van interessar foren els que no estaven d’acord amb la meva tesi. Entre aquests hi havia dos bàndols: uns que em venien a dir que els d’ERC són els bons de la pel.lícula i que els dolents són en Mas en particular i els convergents en general ( i un d’aquests em va “acusar” de llegir premsa espanyolista i em va enviar al wàter – suposo que “a cagar” - ) i uns altres em criticaven que ens uns moments tant crítics per l’independentisme i per Catalunya, la crítica dels uns als altres estava fora de lloc perquè el que feia era dividir-nos. Es a això al que vull dedicar a aquest article, partint de la base que les dues persones que m’ho van dir – un dels meus millors amics i la meva senyora dona – són gent que respecto i aprecio molt a tots els nivells, no només respectant les seves opinions sinó pensant que és molt més que probable que siguin més vàlides que no pas les meves.
Parteixo de tres premisses que em semblen evidents. La primera és que estem en guerra amb espanya. La segona que hem perdut la última gran batalla arran de l’aplicació del 155 CE per part dels espanyols i el nostre acatament submís d’aquesta aplicació. La tercera que hem guanyat la batalla següent, que han estat les eleccions imposades, il.legals i sense garanties del govern del PP a Catalunya. I la guarta, que és conseqüència de totes les anteriors, és que la guerra continua. No som independents, però tenim majoria absoluta al Parlament de Catalunya. Aquesta és la situació objectiva, crec.
Aquesta majoria absoluta al Parlament de Catalunya té una complicació: no està formada per un sol partit o candidatura, sinó que està composat per tres partits o candidatures. Cadascún amb una manera de pensar i una història. Cadascun amb unes ambicions a curt, mig i llarg termini. Cadascún, com és natural, formats per homes “de carn i de fang”, com diria en Raimon. Homes amb totes les seves heroïcitats – i tant ! – però també amb algunes febleses. Perquè les febleses les tenim tots. Fins i tot Déu es va enamorar d’una senyora de la vida i va pensar que allò era el més sensat que havia fet mai. I potser fins i tot tenia raó, ves a saber...
Però no ens desviem del tema...El tema és si som o no som bons patriotes quan critiquem el que fan els nostres dirigents estant com estem en guerra amb espanya. Jo crec que la resposta a la pregunta és elemental: depèn del que critiquem dels nostres dirigents i depèn de com critiquem als nostres dirigents. I encara més: depèn del per a que serveixi la crítica que fem als nostres dirigents. Quan parlo de dirigents, parlo del que fan els partits.
D’entrada sembla que quan una nació està en guerra amb un imperi no és millor moment per exercir la crítica als propis. Sembla que la crítica l’hem de fer als altres. D’això se’n diu fer propaganda i se sap que és eficaç perquè fa que la moral de la gent estigui alta. I això fa que hi hagi més possibilitats de victòria.
Ara bé, què passa quan la crítica que nosaltres fem als nostres dirigents no és per com combaten amb l’enemic – que això ja entenem que s’ha de fer si més no discretament – sinó per com combaten entre ells ? No és una crítica legítima i eficaç recordar als nostres dirigents que en aquests moments li deuen al poble allunyar-se del partidisme i concentrar-se en la unitat d’acció per a que la nostra força sigui la major possible. I per a que no es disgregui? És a dir, no és legítima i necessària la crítica als nostres dirigents quan ells sembla que es critiquen entre ells quan no toca?
En general la manera de fer les coses és gairebé tant important com les coses que es fan. Molt sovint de com fem quelcom depèn el resultat. Per això penso que la crítica que hem de fer als nostres dirigents, en contra del que ha de ser la crítica als nostres enemics, ha de ser afable i amable. Facin el que facin són dels nostres i hem de pensar que ho fan a fi de bé.
El tercer element – i el més important – és el per a que es fa la crítica que es fa. I la resposta és senzilla: per a que els nostres siguin més forts. En aquests cas els nostres són els catalans en general i els independentistes catalans en particular.
A diferència del que pensen amics que m’aprecio molt o del que pensa la meva senyora dona, jo penso que si la crítica reuneix aquestes tres característiques – un què que s’ho mereixi, un com afable i un per a que enfortidor – les crítiques s’han de poder fer. Perquè persigueixen que siguem més forts en el fons i no ens debiliten a través de les formes.
|
Contactes
Registra´t
