| |
JULI CÈSAR I EL TRASLLAT DELS PRESOS POLÍTICS A CATALUNYA O CONVERTIR LES DERROTES EN VICTÒRIES ESTÀ BÉ, SEMPRE QUE GUANYEM.
 dimecres 4/juliol/2018 - 10:09  1436  2
Juli Cèsar, per a mi un dels genis de la història, entre moltes altres virtuts que el feien idoni per la política, en tenia una d'important: transformar les derrotes en victòries. Quan era vençut, però albirava una segona oportunitat, sabia donar-li la volta a la desfeta. Només era donar peixet als contraris per tal que es confiessin. Així seria més fàcil vèncer a la batalla important. Era el rei de l'artifici. Es presentava sempre com un triomfador, per contràries que li fossin les evidències. En part, això era per la seva megalomania, és clar. Però també era una estratègia perquè els seus no es rendissin. Cèsar sabia que, per a aconseguir la victòria, el primer que necessitava era uns seguidors optimistes. Això també ho sabia Churchill que, en fer dimitir un ministre, li va dir: "Miri, no dubto ni de la seva intel·ligència, ni dels seus coneixements, ni de la seva capacitat de treball, la seva sinceritat, ni del seu patriotisme; però amb el seu pessimisme és impossible guanyar la guerra: em desanima i, això, ni jo ni els britànics, no ens ho podem permetre."
De les coses que han succeït a Catalunya el darrer any, quina lectura n'hem de fer? On s'ha quedat el procés per la independència? On som? Estem pitjor o millor que fa un any? Hem guanyat, hem perdut, hem empatat?
Està clar que no hem guanyat. Perquè, si ho haguéssim fet, seríem independents i no ho som. Però tampoc no hem perdut, perquè, si haguéssim perdut, continuaríem tenint el 155 CE o ens governaria el PP, PSOE, C's. O sigui que penso que, de moment, hem empatat. I, com que el temps no s'ha acabat, hi ha partit i, per tant, la possibilitat de continuar lluitant per la independència. Per assolir-la és bàsic que no ens donem per vençuts. El dia que ens donem per vençuts, perdrem.
Estem pitjor o millor que abans? Crec que pitjor i millor alhora. Pitjor perquè tenim alguna gent desil·lusionada, que seria qüestió que és reil·lusionés (si amb els fills, mai no perds l'esperança, amb el país hauríem de tenir la mateixa paciència). Però estem millor en altres aspectes: sabem amb qui ens les hem de tenir (sabem de què és capaç espanya), som conscients d'allà on hem errat (no arribar fins al final), sabem que, a més de la raó, ens cal la força (un milió més de vots i defensar la democràcia fins a les darreres conseqüències). Finalment, i molt important, el conflicte català amb espanya s'ha internacionalitzat. Hi ha gent d'arreu que ens dona suport i ens mira amb simpatia. En aquest sentit, el suport dels Comuns i Podem és molt important perquè demostra que l'espanyolisme no ha de ser per força intransigent amb els drets nacionals dels catalans. Tot això conforma una bona base per a continuar avançant. I per a no defallir.
Però el que no hem de permetre és que l'enemic ens doni peixet a nosaltres i ens faci combregar amb rodes de molí. No hem de tolerar que un petit gest de l'enemic, obligat per les seves pròpies lleis, es llegeixi com la constatació de la seva bondat envers nosaltres. Ni de broma. I, encara menys, com una victòria independentista. Si les nostres victòries han de ser així, val més que ho deixem estar tot plegat. Naturalment, que és positiu que espanya traslladi els nostres presos polítics a Catalunya, per les seves famílies i perquè estaran a presons que depenen de la Generalitat. Però això no és cap victòria. Continuen sent ostatges de l'enemic, que es veu prou fort per a no haver-los de tenir al cor de l'imperi. I prou potent per atorgar als catalanets la gràcia de traslladar-los a la seva colònia sotmesa després de l'intent d'insurrecció. Això no és cap victòria, gent. Els ostatges continuen sent ostatges. Ostatges d'espanya capturats per lluitar pel dret d'autodeterminació dels catalans. Voler transformar aquest gest espanyol en una victòria em sembla tan excessiu que frega la servitud i el vassallatge. Això només és una mica “d'alpiste”, com deia Alfonso Guerra en parlar de l'estatut. I, ben mirat, veurem que els socialistes ens voldran anar donant “alpiste” i voldran que reaccionem entusiasmats davant la seva generositat. Fa molts anys que el cinisme socialista em sembla tant vomitiu com el neanderthalisme del PP i C's. O més.
Per encarar la guerra que tenim amb espanya ens cal ser optimistes, però, alhora, lúcids. No hem de defallir, però encara menys ens hem de deixar manipular per l'enemic. Perquè una cosa és que nosaltres siguem capaços de transformar les derrotes en victòries per a continuar lluitant, i una altra de radicalment diferent és que els nostres enemics ens facin passar bou per bèstia grossa. I ens vulguin fer creure que guanyem quan ens donen una mica “d'alpiste” per a tenir-nos calladets i conformats a la seva quadra i al seu servei. Per cert, de l'”alpiste” se'n diu "escaiola", en català.
|
Contactes
Registra´t
