| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de ventaigua
|
|
| |
COC CLUB COMIC Le Mouline
 dijous 7/agost/2008 - 07:16  1280  6
Bé jo sóc una noia que la vergonya l'ha deixat abandonada, no per decisió pròpia meva, si no per haver semblat un semafor varios cops...
Aqui va la meva historieta:
Un dia es va encendre la meva vena comica i vaig decidir enrolar.me en una empresa de pallassos, actuant en "fiestas, comuniones y otros actos divertidos".
Un dia ens va tocar anar a un poble de frança que es deia Le puy en Velai, alli haviem de fer dos jocs: un joc del quixot i un tres en ratlla gegant on la gent s'havia de vestir de quixot o de molí de vent.
Fins aqui no hi havia cap complicació, la meva amiga i jo jugavem amb els dolços nens francesos d'aquell preciòs poble i encantador... ai k bonic.
De cop i volta un senyors de la organització de festes del poble ens diu que per la tarda hi ha una desfilada pel poble i que nosaltres hi hem d'assistir dins la desfilada, fins aqui tot era correcte, fins que jo amb una veu dolça li vaig dir que si com anavem vestides estaria bé.
El senyor molt amablement em va dir que no que ells preferien que ens vestissim de quixot i de molí de vent.
El vestit de quixot no tenia misteri, era un casc gris que no deixava veure qui era el pobre infeliç que hi anava al darrere i una llança. El vestit de molí de vent, era una mica més complicat... era tot un trage com un tub, semblant a un miko lapiz (gelat) que només es veien la careta i les mans entre unes grans aspes, que al girar-se tombaves mitja ciutat. Veure els nens amb aquests vestits jugant al 3 en ratlla era molt divertit però imaginar-te dins d'allò com si foses un bolo del Gran Prix!!!....
Com ja vos deureu pensar jo era la que anava de dolç molinet a la desfilada... si nois i noies!!!
Els nens em senyalaven, les mares em paraven i se'n reien de mi a la cara, les avies em tocaven la tela del vestit per intentar saber com havien de fer la disfressa del nen per l'any que ve...
Tot plegat un malson... però això no acaba aqui nooooooo
Quan ja estavem arribant al final de la desfilada, ens van fer passar per una plaça on ens anunciaven i tothom aplaudia i ens admirava. Vam entrar a la plaça... jo mirava el terra i ens van anunciar... de cop i volta el silenci més absolut va regnar la plaça i passats dos segons es sent un esclafit del riure més malefic del món... alli, aquell dia vaig compendre, que mai més tindria vergonya de fer el ridicul.
GRÀCIES.
P.D: avui en dia encara tinc malsons.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
