| |
Matrimoni malavingut
 divendres 2/novembre/2007 - 06:52  1114  2
Qui a dos senyors vol servir, amb un o altre no podrà complir
Temps ha que em ballava pel cap parlar-vos –d’una manera informal– del cos i l’ànima, d’aquesta rara unió de matèria i esperit que, per les seves divergències, resulta tan difícil de mantenir en perfecte equilibri. Personalment, me’ls miro com dos cònjuges heterogenis, que se la porten votada des de la Creació. En la lluita d’amor i odi que obstinadament mantenen, aquí baix a la terra, pel sol fet de ser immortal sempre guanya l’ànima; allà dalt, ja s’ho trobarà quan la cridin a comptes. L’esca del pecat de tanta discòrdia són, segons l’Església catòlica: la carn, el món i el dimoni. Tres busca-raons que no paren de mortificar fins a aconseguir el malviure d’una parella predestinada, per llei de vida, a la separació sense remei. Aquests tres grans adversaris de l’ànima, coneixedors de l’afany que té el cos per gaudir dels plaers terrenals, no regategen esforços per conquerir-lo fins a sotmetre’l. Tanmateix, juguen sense risc, saben que és peix al cove.
De l’ànima se’n sap tan poc que ni tan sols es veu com ni quan arriba. Segons diuen, les ànimes vénen de la Glòria. Personalment no tan sols m’ho crec, sinó que, fins i tot, me les imagino allà dalt, vagaroses i expectants. Les veig com uns éssers immaterials, sempre estan a l’aguait dels naixements que s’esdevenen al món. A mesura que es van succeint, a cada animeta se li deu assignar un nadó a l’atzar, dient-li, si fa no fa: «Apa, tira avall, menuda, que aquest és el teu pupil –o pupil•la–, i ja cal que filis prim si no vols tornar amb les mans buides». Un cop arriben al seu destí, no us penseu pas que se les mamin dolces; ans al contrari, se’ls gira una feinada de ca l’ample; penseu que s’han de guanyar la confiança del cos i fer-lo llaurar dret.
Hi ha qui creu que les animetes fracassades –perquè no totes triomfen– se’n van, escuades, a la recerca d’una segona oportunitat. D’altres pensen que mai més no se’n cantarà ni gall ni gallina. Jo no tinc cap pressa per comprovar-ho, prefereixo que el matrimoni del meu cos amb la meva ànima duri força anys més, malgrat les desavinences que sovint observo.
Mirant-ho bé, a les persones –que és com s’anomenen aquests matrimonis– ens ho posen molt difícil. Si alguna vegada el cos vol fruir d’algun dels plaers anomenats il•lícits, no té altre remei que fer el sord a les reprimendes de l’ànima, la qual cosa comporta fer un acte de contrició i el propòsit –gairebé sempre fal•laç– de no fer-ho mai més.
Ja ho veieu, tot plegat és un garbuix que no acabo d’entendre. Com és possible crear un ésser per fer-lo moure, expressament, en un àmbit ple de delectances que li són prohibides: a què treu cap això? Em fa l’efecte que són ganes de fer la guitza; perquè, mireu, els sacrificis els ha de fer el cos, però tant les virtuts com els desmèrits seran de l’ànima. De teules en avall aquesta és la veritat, la tangible; l’altra, la impalpable –i segurament vertadera–, al cos li costa d’acceptar-la. Hem de reconèixer que aquí, al món, s’hi troba com un peix a l’aigua; el varen fer de terra, i a la terra tornarà. Mentrestant, l’ànima, ai las! volarà cel amunt per gaudir de la recompensa promesa o per suportar el càstig inapel•lable. Que tingui sort! ●
|
| |
Nirisla |
Bona reflexio¡¡
Friday, November 2nd 2007, 8:50 AM
Celebro retrobar-te ,ja te trobat a faltar,i si segueixes com sempre ,reflectin el mont,vols dir que si vivin la vida sense pensar en que es pecat o no,la podrem viure millor i mes plena,ans al contrari ,¿es millor pensar que hi haura un castic o recompènsa divina fora de aquest paratge que ens en fet viuri,segons ens comportem?
Crec que ja una llei mes enlla que tenim impresa al nostre cervell o no si accedeix,pero que ens marca els nostres comportaments,i no te massa a veure amb cap anima,perque potser aixo de l'anima es un conte que ja ens va be creiru,perque si no ,que representa que ja mes enlla de tot aixo oi.
un peto vell amic i ben retrobat
|
 |
|
Contactes
Registra´t
