| |
Records d'un vell escriptor
 dissabte 20/setembre/2008 - 07:21  1154  2
La veritat es que això ho vaig escriure fa un temps, però com que la inspiració escaseja en mi darrerament el publico a veure que us sembla:
En aquell dia de tempesta, havia escrit amb una devoció irrefrenable paraules que brotaven d’un cor on ni tan sols el més petit dels núvols era capaç d’arribar-hi...Sovint, les seves mans no seguien el ritme trepidant d’una ment encara tant àgil, aliena al temps, plena de vida…La seva essència, no envellia mai i encara que sembli increïble el seu rostre deixava entreveure un aire juvenil, fresc, d’aroma a romaní i espigol.
Era ben petit quan va decidir que algun dia escamparia els seus sentiments arreu del món, que hi havia alguna cosa ben endins d’ell mateix, que necessitava compartir amb els altres. Tant aviat en va aprendre, escrivia a tots moments, en indrets remots on a ningú se li acudiria fer-ho. Perfilar paraules a totes bandes era una necessitat vital, una manera de descobrir-se a ell mateix i de provocar sentiments i emocions vers els més propers. Somiava pensant que algun dia, una de les seves frases cauria en el moment oportú a les mans de qui més la necessitava…i que potser amb només una paraula obriria a noves reflexions, incitaria a tots aquells esperits rebels que, per circumstàncies, no gosaven descobrir-se a ells mateixos.
Però…en un món tant gran que significava un llibre? I una frase? I una paraula? Significaven quelcom per a alguna persona i amb això en tenia prou, el seu somni no pretenia anar més enllà d’on havia arribat.
De vegades, algun fidel seguidor l’aturava pel carrer i li demanava un autògraf, i ell es preguntava què devia significar allò per a ells, quin valor tenia la seva signatura?, quina diferència hi havia entre la seva i la de qualsevol altra persona? I ho feia, signava, perquè alguna cosa li deia que era una manera més de fer feliç a algú. Recordava les paraules de la seva mare: “No dubtis mai quan es tracti de fer feliços els altres”. Feia tant de temps que havia marxat…i ell la continuava sentint al seu costat. A cada instant, la seva ment evocava records que li deien alguna cosa, vivia per complir aquell somni que ella li havia ajudat a satisfer. El primer quadern, el primer bolígraf amb estoig, les primeres paraules escrites, aquelles llàgrimes d’emoció que li lliscaven cara avall cada cop que les compartien i que la feien tant preciosa. Era la primera persona a qui havia aconseguit fer sentir. Recordava amb emoció el primer cop que li va llegir un conte escrit per ell mateix, amb només 7 anys. Explicava la història d’un cadell que havia estat abandonat pel seu amo i que finalment trobava la tendresa, l’amor…en un rodamón que es convertiria en el seu company de fatigues…I ara, ara estava en un núvol construint cada dia frases dolces allà on ballava el record de la seva mare, i sentint-se l’home més afortunat del món per haver tingut un plaer tant especial; compartir el seu naixement, infantesa, adolescència…amb una mare que viuria per sempre més al seu cor, donant encara més força a les seves paraules. Mentre pensava tot això, regalava un somriure a la noia de l’autògraf, que encuriosida per l’expressió dolça de l’ancià, l’escrutava amb ulls d’expectació. Aquesta mirada, li feia sentir que escriure valia la pena encara que fos per a què només ella viatgés a través de les seves paraules, sentint-les ben endins, pronunciant amb veu juvenil i tendra les vivències d’uns personatges creats a partir d’experiències de la vida d’un vell escriptor...recordant aquelles coses que de vegades s’obliden…
Cada Nadal, escrivia un conte especial per a enviar-li a la seva nena de l’Àfrica, i un altre, que explicava ell mateix als nens i nenes de la casa d’acollida de la seva ciutat. I aquest era el regal més preciat d’un vell solitari que somiava entre oracions plenes de significat i paraules dolces com la mel.
|
Contactes
Registra´t
