| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de mrcs72
|
|
| |
Portes
 diumenge 28/setembre/2008 - 03:54  1210  12
Ara fa una mica més de setze anys puc dir que ho vaig perdre tot. El meu mon es va ensorrar en pocs mesos, deixant al meu voltant un enorme munt d’escobraries.
Al veure aquell desastre només tenia dues opcions. Seure entre la runa i plorar la meva desgracia, o aixecar els peus de terra i començar a caminar.
Vaig triar la segona opció. De tota manera també he de dir que al començar de nou vaig tancar aquella porta i mai més he tornat a mirar enrera, només endavant intentant oblidar i intentant deixar de banda aquells records.
Molts cops tanquem portes i pensem que mai més les tornarem a obrir, que mai més tornaran aquells records i aquelles sensacions. Però la veritat és que tot torna, sobretot si no hem plorat prou per allò.
Avui puc dir que he fet un gran suspir per aquells moments que vaig viure fa setze anys, i a mes a mes ho he fet amb la persona que tenia la clau d’aquella porta, amb la persona que ara fa tres setmanes em va fer sentir que la meva vida havia canviat d’alguna manera només mirant el meus ulls i jo els seus. Ho he fet amb la persona que mentre plorava ha estat al meu costat i m’ha fet sentir segur i sense cap vergonya. Avui puc dir que he plorat pel meu fill, pel seu record i per totes les coses que podria fer ara amb ell i que no puc fer per que no hi es... Per totes les coses que fan els altres pares amb els seus fills i jo no pùc viure... Per totes les sensacions que porta un fill adolescent. Els seus pensaments, les seves inquietuts, els seus primers amors, etc, etc, etc...
Malgrat tot vull dir que estic content, i que feia anys que no era tant feliç, ja que tornar per uns moments a aquell munt de records que vaig deixar tancats ara fa uns quans anys, m’ha permes començar amb seguretat un nou camí ple d’ilusions i bons sentiments. Estic feliç per que he plorat amb ganes, amb força, i he deixat que el meu cor manés les meves llàgrimes sense cap por.
Estic feliç per que ho he pogut fer amb la persona que hem fa sentir viu un altre cop i amb la sensació de que puc aconseguir per fi formar part d’una historia que no serà escrita en primera persona i prou, d’una historia amb un sol protagonista soitari i trist. Mes aviat puc formar part d’una historia amb diferents persones, entre les quals hi puc estar jo, sense ser el protagonista ni l’element principal, simplement un mes i ja està. I això em fa sentir feliç i amb ganes de viure...
Fins ara el meu fill era un record amagat en la meva ment, tancat en aquella porta. Ara en canvi puc dir que ja no ho es. Puc dir que sempre recordaré al meu fill, i ben segur que més d’un dia tornaré a plorar per ell, però sense por, per que ha passat a ser un record lliure i que em permet mirar endavant tranquil i sense presa, però si amb moltes ganes i un gran somriure....
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
tango |
PER FI...
Tuesday, September 30th 2008, 4:53 AM
Estic tranquil.la, una part important de la meva vida ha trobat la felicitat, apartir d´ara, els moments de tristesa serán compartits i cada dia serà un dia nou, ja no estereu sols mai més, l´amor és el motor de la vida, és com una vitamina que et fa creixer com a persona, fins hi tot el dolor més gran es viu d´una altra manera quan és comparteix amb amor.
Em sento molt feliç, desitjo que tingue una vida llarga junts, tant llarga que quan mireu enrrera, tot el que us ha fet mal, es vagi esborran perque els moments felisos que heu viscut,els facin desapareixer.
No deixeu que ningú trenqui la màgia, endevant amb amor.
"Les persones que s´estimen no moren mai sempre estan en el pensament i en el cor". UN PETO: US ESTIMO:
|
|
Yeliel |
Molt be mrcs
Sunday, September 28th 2008, 4:49 PM
M'alegro molt q siguis feliç, (tant feliç com es pot ser en un món com el nostre), i q hagis trobat algú q realment et faci gaudir de la seva companyia i a qui et puguis obrir i deixar anar els teus sentiments.
A mi m'agrada recordar aquelles persones q ja no podré veure mai més;ja sigui el meu tiet q ens va deixar fa 11 anys (quan en tenia 47), o la meva tieta, q va ser com una iaia per mi i vaig créixer amb ella (tieta del meu pare, q va morir als 90 anys), o altre gent, po ells dos són en qui més penso. Hi penso sovint i m'agrada recordar-los, i no em fa res parlar-ne, pq crec q recordar-los és una manera de no deixar-los morir del tot.
Plorar està mb mrcs, po, quan acabis de plorar, recorda't de tornar a somriure amb ganes. Cosa q ja sé q fas.
Fins ara guapissiiiim!
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
