| |
Carícies
 dilluns 26/novembre/2007 - 01:38  2570  0
Carícies al cor, al cos de l'ànima,
a la pell bruna de la lluna musa,
carícies a un sol vers d'amor i vent,
quan ja no quedin imatges, moriré,
i no seré part del paisatge, brotaré,
i de les fulles dels meus braços
cauràn les gotes de pluja al camp,
carícies a la terra dels avantpassats,
els nostres cossos dormiràn lliures,
ja no podràn trobar trampes a la pell,
i els ossos no donaràn cap missatge,
no caldrà caminar més, mort a l'hort,
morts plens de carícies de terra i vent,
formant part del paisatge i la imatge,
viurem, brotarem, morirem, cara al mar,
i encendrem el vespre amb la mirada,
ja cap lluna bruixa, mig fada, serà rara,
cap nímfa d'ales liles o rosades, roges,
cap follet del bosc es perdria endins,
allà on les fonts acarícen roca amb aigua,
allà on els mussols dormen de nit i miren,
amb uns ulls grans el despertar de l'alba,
quan els rajos de llum acarícien les branques,
quan acarícien els prats i els camps, la tarda,
ara que la terra ens fa de guia i servim encara,
ara que encara la mort no truca a les portes,
que som part del paisatge en essència,
ara que som carícies dins la mar eterna,
que dormim imitant el lloc on reposem,
que acariciem l'alba amb els ulls,
que estimem el sol i cada nit,
que som joves i fidels, ardents,
ara que despullem cada cant,
que l'aigua brota per les fonts,
i les fulles es desfullen al ritme,
el cor marca els batecs i dorm
l'encant i l'enginy, el vers antic,
i així despullem el món de tot,
i acariciem cada cara al mar,
cada rostre de passat incert,
cada cos nu als ulls de l'horitzó,
allà on hi dormen les mirades,
allà on els cossos són dolços,
on no sabem res del futur,
tampoc res del passat,
i en el present adormim
tantes ànsies com infinits,
tants somnis com neguits.
Carícies eternes i dolç enginy,
de veure'ns rics i plens, eterns.
|
Contactes
Registra´t
