| |
"L'home q va confondre la seva dona amb un barret"
 dimecres 22/octubre/2008 - 05:56  2685  8
Segur q quan us desperteu als matins, pareu el despertador sense ni mirar-lo, allargant la mà potser sense ni obrir els ulls; i moltes vegades enceneu els llums sense necessitat de mirar on és l’interruptor (la mà ja hi va sola), o teclejeu a l’ordinador mentre teniu la vista fixa en la pantalla, o sou capaços d’encendre un llum en la foscor més absoluta; i segur q tots aquests moviments quotidians els feu instintivament i sense preguntar-vos quin deu ser el miracle que ens dóna la possibilitat de poder-los fer. Igual q ho feia jo abans q aquest genial llibre caigués a les meves mans.
Es tracta del llibre “L’home q va confondre la seva dona amb un barret”, sí, el títol sembla còmic, i enganya molt, pq és un llibre escrit per un famós neuròleg (Oliver Sacks), on explica uns quants casos realment estranys q s’ha trobat en l’exercici de la seva professió. Són casos realment curiosos, i avui us n’he volgut mostrar un especialment, q em va impactar molt. “La dona desencarnada”, on s’explica el desconegut sentit de la “propiocepció”. (Tots els casos q apareixen al llibre són ben reals).
Bé, no m’enrollo més, aquí us passo un fragment del text. (I us aconsello el llibre, crec q val la pena).
"Els altres cinc sentits són oberts i evidents; però aquest, el nostre sentit ocult, no va ser descobert fins als anys noranta del segle passat, per Sherrington, que el va anomenar “propiocepció”, perquè és indispensable per tenir el sentit d’un mateix; només gràcies a la propiocepció, per dir-ne així, sentim els nostres cossos com a propis, com una “propietat” nostra.
Cristina era una dona forta i vital de 27 anys. Duia una vida plena i activa i gairebé no sabia q era estar malalta. Per això es va quedar bastant parada quan un dia van descobrir q tenia càlculs biliars i q se li havia d’extirpar la vesícula.
El dia de la intervenció Cristina es trobava molt malament. No s’aguantava dreta, a menys q es mirés els peus; no podia agafar res amb les mans, q li anaven d’una banda a l’altra, a menys q se les mirés fixament. Quan allargava la mà per agafar alguna cosa, o intentava portar-se els aliments a la boca, les mans no li arribaven o bé es desviaven incontroladament, com si hagués perdut una part essencial de la coordinació.
- Ha passat una cosa terrible – balbucejava, amb una veu monòtona i fantasmagòrica- no em noto el cos, em noto estranya…desencarnada.
- És extraordinari – digué l’especialista- No havia vist ni llegit mai una cosa així. Tenen raó: ha perdut tota la propiocepció, des del cap fins als peus.
- Hi ha possibilitats de millora? – va preguntar Cristina
Ens vam mirar, la vam mirar…
- No en tenim ni idea.
Li vaig explicar q hi ha tres coses q ens proporcionen el sentit del cos: la vista, els òrgans de l’equilibri i la propiocepció, q és el q ella havia perdut.Normalment funcionen totes tres juntes; si una falla, les altres, fins a cert punt, poden compensar-la o substituir-la. Li vaig donar l’exemple concret d’un pacient meu q, incapaç d’utilitzar els òrgans de l’equilibri, utilitzava els ulls. També li vaig parlar de malalts q presentaven uns símptomes semblants però limitats a les cames i q havien de compensar aquest dèficit utilitzant la vista. I vaig afegir q, si a un d’aquests malalts se li demanava q mogués les cames, era molt possible q digués: “sí doctor…així q me les trobi”.
Cristina s’ho escoltava molt atentament, amb una mena d’atenció desesperada.
- Així doncs, el q haig de fer ara – va dir lentament – és fer servir els ulls en cada una de les situacions en q abans utilitzava la..com en diuen? Propiocepció. Ja m’he adonat, q puc perdre els braços, em penso q els tinc en un lloc, i resulta q no hi són. Aquesta “propiocepció” és com la vista del cos, és la manera q té el cos de veure’s a si mateix. I si aquest sentit desapareix, el cos no es pot veure, per tant, sóc jo qui l’haig de veure.
Era una sort q Cristina mostrés una fortalsa com aquella des del començament, pq el dany provocat a les fibres propioceptives persistia , i no hi va haver cap recuperació neurològica, ni al cap d’una setmana, ni al cap d’un any, ni tampoc posteriorment. De fet, no n’hi ha hagut cap en els 8 anys q han passat des d’aleshores. Si bé ha estat capaç d’anar tirant a base d fer un tipus d vida molt especial, amb adaptacions i ajustos d tota mena.
Més tard la vida es va reafirmar, com és habitual, i Cristina va començar a moure’s. Al principi no podia fer res sense utilitzar els ulls, el seu cos s’aclofava irremissiblement així q els tancava, s’havia de controlar amb la vista, fixant-se atentament en cada una de les parts del cos mentre les movia, amb una concentració gairebé dolorosa.; els seus moviments, controlats i regulats de manera conscient, eren extremadament maldestres, artificials…però de seguida van començar a ser més modulats, més gràcils, més naturals, si bé encara totalment dependents de la utilització de la vista.
Una cosa semblant va passar amb la veu: al principi s’havia quedat pràcticament muda, però ara també havia après a “projectar” la veu, com si s’adrecés al públic des d’un escenari.
Però tots aquests recursos, en el millor dels casos, no eren més q solucions parcials. Li feien la vida possible, però no normal. Cristina va aprendre a caminar, a viatjar en transports públics, a dur a terme les seves activitats quotidianes…però a base d’exercir una vigilància extrema i de fer les coses d’una manera estranya, q podia deixar de funcionar si l’atenció disminuia. Si menjava i parlava alhora, o si desviava l’atenció cap a alguna altra cosa, agafava els coberts amb una frça dolorosa i les ungles i les puntes dels dits se li tornaven blanques a causa de la pressió;però, si deixava d’exercir aquesta pressió dolorosa, les seves mans inertes deixaven caure els coberts immediatament. No hi havia terme mitjà.
Va estar gairebé un any ingressada al servei de rehabilitació de l’hopital. Finalment Cristina va ser capaç de tornar a casa seva, amb els seus fills. Però Cristina, continua sentint, a causa de la seva pèrdua permanent de propiocepció, q el seu cos està mort, q és irreal, q no li pertany…q no el port fer seu. No troba paraules per definir aquest estat, ella no troba paraules, però nosaltres tampoc.. I també a la societat li falten paraules, i comprensió, per casos com aquest.
Als cecs, almenys, se’ls tenen consideracions, som capaços d’imaginar el seu estat i els tractem en conseqüència. En canvi, quan Cristina puja a un autobús, amb dolorosa dificultat, no rep més q incomprensió i protestes indignades: “q li passa senyora…q va borratxa?”, i ella q pot contestar: “no tinc propiocepció”?.
Cristina està condemnada a viure en un món indescriptible, inimaginable. (De vegades s’enfonsa. No ho fa mai en públic, però sí davant meu):
- Si pogués arribar a sentir alguna cosa!- em diu – però ja no recordo q és això…jo abans era normal oi? Oi q abans em movia com l’altre gent?
- Sí, esclar q si.
- No és tan clar. No m’ho puc creure. En vull proves.
Llavors li ensenyo un video domèstic on surt ella amb els seus fills, un video grabat unes quantes setmanes abans de la catàstrofe."
|
| |
|
Contactes
Registra´t
