| |
Dedicatòria al poema
 dijous 27/desembre/2007 - 04:33  975  0
Dedicatòria al poema
Sospirs d’aire comprimit
Implosió dels sentiments....
El cor abatut
busca refugi
en el niu de l’esperança,
penjat des de fa un temps, en la cara clara de la Lluna
Tothom podia avançar el presagi,
tot ...
era previsible, dins del vell oratori del temps
Però és difícil acceptar
la
Renúncia.
Aquella figura estrafolària... Que ens retorna on som
i ens aferra als camins coneguts
Mentre es perd la paraula!.
Lentament em desdibuixo.
El vent dels dits i les mans entrellaçades
s’han després del soliloqui!
Ja no hi ha testimonis davant la mar blava
sols el miratge reposat
de dos astres fent rotllana.
Res no queda dels verds de les muntanyes
i del crit promès
i la caiguda desvalguda
davant de la immensitat del teu paisatge
Només el poema em queda,
Mentre es perd la paraula!
|
Contactes
Registra´t
