| |
El formatge!! Qui s'ha emportat el meu formatge??
 divendres 6/febrer/2009 - 07:03  2007  4
El laberint era un entramat de passadissos i sales, i algunes d’elles contenien deliciós formatge.Però també hi havia racons foscos i carrerons sense sortida que no portaven enlloc. Era un lloc en el q resultava molt fàcil perdre’s. Però pels que trobaven el camí, el laberint amagava secrets que els permetien disfrutar d’una vida millor.
Un matí, Kif i Kof, van arribar a la central formatgera Q i van descobrir que no hi havia formatge. No havien estat atents als petits canvis que s’anaven produïnt, i, per tant, donaven per suposat que el seu formatge seguiria allà. No estaven preparats per allò. Kif cridava quelcom, però Kof no volia escoltar-lo. No tenia ganes d’enfrontar-se al q tenia al davant, Així q va desconnectar de la realitat.
El seu comportament no era agradable ni productiu, però sí comprensible.
Trobar formatge no havia estat fàcil, i per ells això significava molt. Per ells, trobar formatge era trobar la manera d’obtenir el q creien necesitar per ser feliços. Per a algunes persones, trobar formatge era posseïr coses materials; per altres, gaudir de bona salut o trobar la pau interior.
Per a Kof, el formatge significava simplement sentir-se segur.
El dia següent van sortir de les seves respectives cases i van tornar a la central formatgera Q, on esperaven trobar, d’una manera o altra, el seu formatge.
Però la situació no havia canviat: seguia sense haver-hi formatge. No sabien q fer, es van quedar paralitzats, immòvils com estàtues.
Kof va tancar els ulls tan fort com va poder i es va tapar les orelles. Volia desconnectar de tot. Es negava a reconeixer q les reserves de formatge havien anat desapareixent de manera gradual. Estava convençut q havia desaparegut tot de cop.
Van seguir fent cada dia el mateix q havien estat fent fins llavors: anar a la central formatgera Q, no trobar formatge i tornar a casa, emportant-se les seves frustracions.
Van intentar negar el q estava passant, però cada vegada els costava més dormir, i al matí tenien menys energia i estaven més irritables. Kif i Kof estaven cada vegada més dèbils, degut a la gana i a l’estrés.
Kof, començava a cansar-se d’esperar q la situació millorés, començava a entendre q com més temps es trobéssin sense formatge pitjor es trobarien.
A Kof no li agradava la idea d’haver de tornar a córrer pel laberint, pq sabia q es perdria i no tenia cap certesa de tornar a trobar formatge, però, al veure com s’estava tornant d’estúpid per culpa de la por, va haver de riure’s de si mateix.
Quan Kif va veure el seu amic preparant-se, li va preguntar:
- ¿No tornaràs a sortir al laberint, oi? ¿pq no et quedes aquí amb mi, esperant q torni el formatge?
- Mira Kif, no entens el q passa. Jo tampoc ho volia veure, però ara m’adono q ja no ens tornaran aquell formatge. Aquell formatge pertany al passat, i ha arribat l’hora de trobar-ne un de nou.
- Però, i si no n’hi ha més? – va preguntar Kif – i encara q n’hi hagi més, i si no el trobes?
- No ho sé – respongué Kof
S’havia fet milers de vegades aquelles preguntes, i ara va començar a tornar a sentir la por q el paralitzava.
Llavors va començar a pensar en trobar un nou formatge i en totes les coses bones q això significaria, i agafant forces va dir:
- De vegades, les coses canvien i mai tornen a ser com abans, crec q ara estem en una situació així, Kif. Així és la vida! La vida es mou i nosaltres tb ho hem de fer.
Mentre Kof es preparava per sortir, va començar a sentir-se més viu al ser conscient q per fi era capaç de riure’s d’ell mateix, de vèncer la por i seguir endavant.
Però tb se sentia cada vegada més preocupat i es preguntava si realment volia tornar al laberint. Llavors va escriure una frase a la paret q tenia davant i es va quedar una estona mirant-la:
“¿QUÈ FARIES SI NO TINGUÉSSIS POR?”
Feia tant temps q Kof no menjava formatge q es trobava dèbil, recórrer el laberint li va suposar més temps i esforç q de costum; es va dir q si mai li tornava a passar alguna cosa com aquella, reaccionaria abans, això facilitaria les coses.
Es desorientava en el laberint, les coses semblaven haver canviat des de la ultima vegada q hi havia estat. Just quan pensava q havia trobat la direcció correcta, es perdia pels passadissos. Era com si fes dos passos endavant i un enrere. Era tot un repte, però tornar a córrer pel laberint en busca de formatge no era tan terrible com havia temut.
Cada vegada q es començava a desanimar, es recordava a si mateix q el q estava fent, per incòmode q li resultés en aquell moment, era molt millor q quedar-se de braços creuats sense formatge. Estava agafant les regnes de la seva vida en lloc de deixar q les coses simplement passessin.
Tot i així, i després d’un temps sense trobar formatge, tenia por més sovint del q estava disposat a admetre ; no sempre estava segur de què era el q li feia por. Sense adonar-se’n, s’estava quedant enrere per culpa de les seves pors.
Però de sobte, va veure una frase q algú havia escrit en una paret:
“QUAN DEIXES ENRERE LA POR, ET SENTS LLIURE”
Kof va comprendre q el q ens fa por mai és tan dolent com imaginem. La por q deixem créixer dins la nostra ment és pitjor q la situació real.
Va comprendre q havia estat presoner de les seves pors. Havia tingut tanta por de no trobar formatge, q ni tan sols s’havia atrevit a buscar-ne.
Després de deixar la por enrere, tot va resultar molt més agradable del q havia esperat.
Com més clara s’maginava la imatge del nou formatge, més real es tornava i més presentia q el trobaria.
Llavors va escriure a la paret:
“IMAGINARSE DISFRUTANT DEL FORMATGE NOU FINS I TOT ABANS DE TROBAR-LO CONDUEIX A ELL”
En aquells moments, Kof ja s’havia alliberat del passat, havia pres conciència del present i s’estava adaptant al futur. Avançava pel laberint més depressa i amb més energia.
Al cap de poc, quan ja li semblava q portava tota la vida corrent pel laberint…va trobar un nou formatge a la central formatgera N!
Allà hi havia les muntanyes de formatge més grans q mai hagués vist.
Mentre assaboria el nou formatge, Kof es va adonar q, mentre havia tingut por del canvi, s’havia aferrat a la il•lusió d’un formatge vell q ja no existia.
Llavors es va posar a riure i es va adonar q havia començat a canviar quan havia après a riure’s de si mateix i de la seva pèssima manera de comportar-se. Havia après q la manera més ràpida de canviar és riure’s de la pròpia estupidesa.
Kof va aprendre q les coses no milloren per si soles si un mateix no canvia. Però el més important de tot va ser entendre q quan se t’acaba el formatge q tens davant, en un altre lloc sempre n’hi ha un de nou, encara q en aquell moment no el puguis veure.
Va saber q la por és una cosa q s’ha de respectar, pq de vegades t’aparta del perill real, però tb va entendre q gairebé totes les seves pors eren irracionals i q l’havien apartat del canvi, quan el q realment ell necesitava era canviar.
Quan es va produir el canvi, no li havia agradat, però ara entenia q havia estat una benedicció, pq l’havia portat a trobar un formatge millor.
Fins i tot havia trobat una part millor de si mateix.
Kof, va pensar llavors en el seu amic Kif, ¿hauria decidit alliberar-se de la por? ¿hauria entrat al laberint i hauria descobert q la seva vida podia ser millor?
Va pensar en la possibilitat de tornar a la central formatgera Q i intentar trobar a Kif, suposant q sabés trobar el camí per tornar-hi. Si trobava el seu amic potser podria ensenyar-li la manera de sortir del mal pas. Però es va adonar q ja havia intentat q el seu amic canviés. Kif havia de trobar el seu propi camí, prescindint de les comoditats i deixant les pors enrere. Ningú podia fer-ho per ell, ni tan sols convèncer-lo pq ho fes ; d’una manera o altra havia de veure per si mateix els avantatges del canvi.
Kof sabia q havia deixat un bon rastre pel camí, pq Kif el pogués seguir.
Fragment d'un llibre molt recomanable (sobretot en aquests temps)
"Qui s'ha emportat el meu formatge?", d'Spender Johnson
Per algú especial, esperant q algun dia no gaire llunyà s'oblidi del formatge vell i surti a buscar-ne un de nou. Molta força i energia, Kif!!
|
Contactes
Registra´t
