| |
Un conte d'alzines
 diumenge 22/febrer/2009 - 10:20  1253  2
Hi havia una vegada un bosc ple d'alzines ben grosses i ufanoses. elles estaven molt contentes de ser com eren: ben plantades en definitiva.
Un bon dia però dins d'aquella frondositat d'arbres va entrar un llenyataire. Ai las, van pensar. Que vol aquest, es preguntaven entre elles, i ningú ho savia del cert, tot i que una va dir que una vegada un ocellet li havia dit veure un llenyataire com aquell en un altre lloc i va fer una estesa que no vegis. Vet aquí que el rumor es va escampar rapidament. Aquell llenyataire era allí per no fer res de bó. totes les pobres alzines, tant ufanoses elles ara no les tenien totes, i menys a mesura que veien com s'acostava el llenyataire, i amb aquella destral tant gran.
Amb tot, entre les pors i els neguits del presagi el Sol es va tapar de sobte. Un gros núvol el va empenyer més enllà i la claror del dia va recular per passar-hi el gris de la pluja. Per uns moments les alzines es van sentir alleugerides d'aquell turment, mentres sentien relliscar l'aigua per les seves fulles i branques. La pluja va anar creixent d'intensitat, fins i tot el vent. Tot eren perdons. entre ellles s'hanaven tocant, el vent les empenyia a tocar-se les branques, i educades com eren les alzines entre elles tenien per costum demanar-se perdó. L'alzinar tant ufanós era un mar de perdons per totes bandes. Es vàren acabar aviat però. El vent ara ja era mig huracanat. Les branques ja gairebé tocaven allí on mai havien gosat tocar. Els rostres de les alzines tant ufanoses elles ara tornava a ser d'angoixa. I més ho va ser quan una d'elles va dir que un ocellet que venia de lluny li havia explicat una situació semblant moltes alzines s'havien arrencat de soca rel. Ai las quin escandol. I tant ufanoses que eren elles i el vent les despentinava, despullava o més encara les arrencava. No volien ni pensar-ho, però més d'una hi va fer esment en veure's moguda més del compte.
De cop el vent va esclatar d'ira, i amb un atac sorpresa si es que hi havia sorpersa dins d'aquella tempesta, va arrencar de soca rel una petita alzina més aïllada de les altres. el grup en veure-la que se'n anava la va cridar amb forá. Les de més aprop inclús van fer l'esforç d'acostar-se amb les seves branques per tal d'ajudar-la. Fou a bades. L'alzina va arrencar-se de soca arrel, i amb ella va endur-se el llenyataire que s'havia aixoplucat devall.
Quant finalment va passar la tempestat tot van ser grans festes per la petita. Havia donat la seva vida per salvar el grup. D'ençà llavors aquell alzinar, com a mínim un cop l'any ploren el record i ufanoses com són continuen demana-se perdó cada vegada que es toquen amb les branques.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
