| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Lapampa
|
|
| |
Mes espectacles fets per marrecs...
 divendres 3/juliol/2009 - 07:34  2087  4
Avui he hagut d'anar al festival de l'escola... el festival de final de curs!
Com cada any! I cada any dic el mateix, amb aquesta calor, "quin pal!"
I cada cop he hagut d’admetre que m’he quedat molt impressionada per la qualitat dels espectacles.
Espectacles de tota mena : cant, ball, teatre, acrobàcies, música, poesia...
Nens que no mideixen ni un metro, ja demostren mil talents i et fan sentir tot i més.
I amb l’acabament de l’escola també arriben les notes escolars.
Notes que nosaltres els pares ens mirem molt de prop, perquè ens pensem que bones notes equivalen a un futur prometedor pels nostres fills. Ja ens els imaginem grans cirurgians, economistes, advocats ....
Matemàtiques, llengua, historia, s’ha de ser bo en aquestes assignatures centrals per a ser algú. La resta.....no compta tant...
I si el que fa realment somiar aquests infants son professions més artístiques com ara ser pintor, actor, cantant, o ballarí ?
Molt sovint aquestes activitats artístiques es fan en horaris extra escolars. Significa això que a l’escola no hi ha lloc per l’art ? Per què tinc la sensació que l’art es considera a les aules com una assignatura de segona divisió ? Son més importants les matemàtiques que la dansa per exemple ?
Ballar és moure el cos, és controlar els moviments, buscant equilibris, harmonia, perseverança, concentració tot i transmeten emocions. Fantàstic oi ?
Les matemàtiques permeten entre altres, desenvolupar la concentració, la reflexió, la anticipació. Per tant, el que aporta una cosa no sempre ho aporta l’altra però juntes serien un complement ideal pels nens.
Sortir en un escenari quan ets un nen i veure que 200 persones t’estan observant és molt impressionant. Sovint acostumen a quedar-se embadalits amb el públic, oblidant el text, la cançó, o el ball que havien de interpretar.
Però ho acaben fent. I a més molt bé. És com haver de afrontar-se amb la societat. És un, “que faig jo aquí sol davant d’aquest multitud”. Una experiència difícil, potser traumàtica però crec que molt necessària.
El cervell contra el cos, la intel·ligència contra la emoció. Així és el que ens volen fer creure i inculcar. I perquè no un cervell que senti, un cos que pensi i una ment creativa ?
L’escola com a un mitjà per tenir coneixements si però, també per aprendre a ser algú, estimant el seu cos, sentint, experimentant, i tot això gracies a l’art.
Vull més espectacles fets per marrecs.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
msanc |
Ummmmmmmmm
Friday, July 3rd 2009, 10:29 AM
Tot això que dius, m'ha fet recordar els moments en què havia de decidir què volia ser de gran. M'agradava profundament la pintura i la escultura, em passava el dia fent dibuixets a classe i fent figures de fang a casa, però va arribar el dia que em vaig plantar davant meu i em vaig dir, equivocadament, segur: m'agradaria ser pintora, però em faré química que segur que em guanyaré millor la vida!
I ja veus, la indústria química m'avorria sobremanera i vaig decidir que, encara que no em guanyés tan bé la vida, faria allò que en aquell moment em venia de gust fer: ensenyar l'art de la química.
No importa el que decidim fer, l'únic important de debó, és fer allò que realment t'agrada, només d'aquesta manera trionfaràs a la vida.
un petó
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
