| |
La finestra
 diumenge 19/juliol/2009 - 12:56  1700  2
Hi havia unes calces esteses a la finestra, penjades amb una sola pinça vermella, d'un fil que la travessava, a mitja alçada, de banda a banda. Hi havia un gerani a l'ampit de la finestra, a la dreta com ho veia jo des del carrer, en un test de fang no gaire gran, de color de terra vermella. Les calces eren de color blanc, les flors del gerani també, eren de color blanc. La finestra no era gaire gran. Prou gran, però, per encabir la figura d'una persona, però no pas la de dues persones, si no era que s'abracessin o per l'estil. Era en mig d'una paret força gran, amb poques finestres més; dues més, en cada pis tres i n'hi havia tres, de pisos. Així que hi havia nou finestres a la paret i des d'una certa distància es veia molta més paret que finestres, proporcionalment. Era gris, fosca, envellida pel pas del temps, envellida pel pas, etern, dels vehicles. L'interior de la finestra, del carrer estant, encara es veia més fosc que la paret, tret d'una estoneta a les nits, quan hi brillava, amb certa tristor, una bombeta incandescent.
Aquell dia el cel amenaçava turmenta, feia estona que era gris i s'estava enfosquint per moments. La paret era sola contra el cel, no hi havia cap més casa a tocar. I les més properes eren més baixes, més petites. Comparses que, gairebé, desapareixien al seu costat. De nou finestres, vuit eren tancades i barrades, fins i tot amb els porticons. Ni un dels vidres lluïa gens, eren bruts, tots, plens de pols, incapaços de reflexar la més mínima part de la tènue i difusa llum que saturava l'aire. Això feia que hi hagués una lluminositat misteriosa, com feta per un encanteri de màgia. Una llum discreta, però cridanera a l'hora. I només, en mig de tot, destacava el blanc i el vermell. Com si tinguessin una entitat pròpia, segregada de la resta del conjunt. Fins i tot, com si tinguessin més entitat que la resta del món, del tros de món, que les envoltava. Com si aquell espai hagués estat concebut, només, per justificar la seva presència. Per mostrar el blanc i el vermell als meus ulls. I només als meus ulls, perquè no hi havia ningú més al voltant. No hi podia haver ningú més i, si hi hagués hagut algú més, li hi hauria passat del tot desapercebut, el quadre. Era només per a mi. Ningú més era convidat a compartir l'encanteri. Tot era com havia de ésser.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
