| |
La finestra II
 dissabte 25/juliol/2009 - 03:26  1489  0
Llavors van començar a caure, del cel, lentament, unes gotes grosses com prunes, espaiades, que esclataven amb la continguda violència del seu pes, i es multiplicaven en dotzenes de gotetes més petites, que s'escampaven. Gairebé hauria pogut esquivar-les, si més no al començament, com si fos una formiga en un microones, esquivant les microones. Després s'intensificà, lleugerament, la freqüència; progressivament, el xàfec, anà agafant consistència. Quan vaig arribar a l'aixopluc del portal, a la paret que no es podia veure, des de on era abans, d'un dels costats de la casa, la pluja havia pres la consistència que havia tingut, fins una estona abans, l'aire. Era una llossa de pedra, de proporcions colossals, que no és que desentonés amb l'edifici, si no més bé, semblava que algú hagués començat pel portal, amb una intenció que va ser incapaç de mantenir. I creà un estat d'a-temporalitat que segrestava els sentits. De manera que, allà, sota la l'aclaparadora mole de pedra, que feia la sensació de contenir tota la massa de l'univers, mig moll, contemplava el mar d'aigua en que s'havia convertit la pluja.
Unes passes més avall, en la direcció oposada d'on jo havia estat, feia molt poca estona, començava un pendent, lleuger durant les primeres passes, que després es feia força costerut. El pendent, per moments, s'estava convertint en un riu d'aigües braves. No era gens difícil, imaginar, la possibilitat que alguna d'aquell cases, d'aparença més feble, acabés baixant pendent avall. De l'interior del portal, tancat amb una gran, ferma, porta de fusta, arribava, llunyà, feble, melancòlic, reposat, el só d'un piano. Una tonada, lleugera, de blues, suau, que començava a embolcallar-me. El temps passava. Un tro, gegant, es va imposar, va partir l'aire per la meitat, com una onada de xoc. Vaig arraulir-me en un racó del portal, contra la porta, al cap d'un moment s'obrí, cap endins. Vaig caure en un pou de claror, blanquíssima, que em deixà ceg una estona, sentia el piano més clarament, mentre jeia a terra, desconcertat, sobre una tofuda catifa de llana, que absorbia la pluja del meu cos, l'engolia assedegada. Vaig témer, per un moment, que també se'm cruspiria a mi, un cop satisfeta la seva sed. La pluja havia desaparegut. Del meu cos, de l'espai, no en quedava cap rastre, com si mai no hagués existit, no en sentia la més mínima remor. Com si hagués entrat en un món, diferent del món.
|
Contactes
Registra´t
