| |
La finestra IV
 diumenge 9/agost/2009 - 07:25  1372  2
La sensació de confusió no és, precisament, que m'agradi. Prefereixo tenir les coses clares, prefereixo l'ordre, que m'ajuda a sentir-me segur. Els esdeveniments, irreals, em portaven, sense que jo pogués fer-hi res. Un lleuger temor recorria la meva esquena. Quelcom, desconegut, s'amagava. No podia veure la porta, per on havia entrat, em sentia atrapat. Em va assaltar la necessitat de seguir el so del piano, L'únic sentit que, aparentment, funcionava, era l'oïda. Així que no em quedava altre remei que refiar-me'n o quedar-me quiet, sense fer res, esperant. Esperant que, em deia. Dubtava, potser avançar seria pitjor, potser em perdria més, al cap de vall era tot just al costat del lloc per on havia entrat, ni que, llavors, fos del tot incapaç de trobar-lo. I si la entrada no era la sortida, em vaig preguntar. Potser el que jo fes era del tot indiferent, no servia per a res. Potser, fes el que fes, el resultat seria sempre el mateix. O, senzillament, el resultat, en realitat, no era el que importava. Quan més voltes hi donava, més embolicat em sentia, em començava a faltar l'aire. Contenia la respiració, angoixat. Havia de mourem. Vaig aturar els meus pensaments, em vaig concentrar en respirar, a fons, ben lentament. Cada alenada s'enduia una mica de l'angoixa, que m'havia paralitzat. Vaig sentir que recuperava el control, si més no, fins on era possible, en aquelles circumstancies.
Era dret, potser al mig de la habitació, tot i que no m'havia mogut del lloc on havia caigut el entrar. Vaig sentir fred, de sobte, com si la temperatura hagués canviat. La sensació em va revifar. Els meus peus em van fer girar i em portaven cap a un costat, guiats per les meves orelles, que cercaven el so del piano, quan en vaig ser plenament conscient, ensopegava amb un esglaó, amagat en la penombra. Per un segon em va passar pel cap la imatge, meva, jaient a terra altre cop, baldat, potser amb algun os trencat i tot, després de rodolar escales avall. Sort que l'escala pujava, vaig pensar, gairebé xiulant, alleugi't. Amb compte vaig començar a pujar, no volia fer-me mal, sentir-me, encara, més desvalgut. Vaig buscar, amb la mà, una pared o una barana. A cap dels costats trobava, ni l'una cosa ni l'altre. Vaig desviar les passes cap a la dreta. La mà va trobar una barana, freda, de pedra, força ampla, la podia posar ben plana a sobre. Així, anava pujant, amb la mà sobre la barana, precedint les meves passes, com una mà pigall. La solidesa de la barana em reconfortava, era la primera cosa segura, ferma, que m'unia a la realitat, des de que havia travessat l'entrada . Perquè era real, la barana, jo la sentia, la meva mà la sentia, freda i consistent. La meva ment es va aferrar a aquest nexe i no l'hauria volgut deixar anar, ja , mai més. Però, tot i que va resultar ser molt llarga l'escala, semblava que no hi pogués haver res de proporcions humanes, també es va acabar. Es va acabar l'escala, es va acabar la barana. I continuava la foscor, i continuava el so del piano. I els meus peus em duien.
|
Contactes
Registra´t
