| |
Petit conte
 dimecres 12/agost/2009 - 12:59  1407  4
Hi havia una vegada, un noi que vivia en una illa tot sol i on disposava de tots els recursos mínims per subsistir: aigua potable, menjar.
Ell, com un filòsof somiador, s’asseia a la vora del mar mirant l’horitzó on anhelava la felicitat plena. Sabia que cap al nord hi havia un altre illa plena d’harmonia, felicitat i tranquil·litat. Allà on, entre les roques hi brolla Pepsi-cola i dels arbres hi broten llaminadures, un lloc per viure-hi plenament i poder formar una llar.
Amb el temps, va començar a escassejar l’aigua potable, cosa normal ja que no disposava de cap riu ni estanc natural. Només d’aljub, i feia temps que no s’omplia amb la pluja.
Degut això, un bon dia, va decidir fer una barca amb una vela gran perquè l’arrossegués el vent cap a la felicitat. Era tant gran la il·lusió que l’embargava que en poc temps va salpar al nou mon que guardava impacient.
Les hores passaven lentament, i els dies queien un darrera l’altre però el mar, com una bassa d’oli, mantenia la barca estàtica. El noiet, divisava en la llunyania el seu paradís que l’esperava amb els braços oberts. Era massa lluny i perillós per anar nedant. El jove va començar a rumiar i va trobar la solució al seu problema; Va decidir utilitzar la vela per desplaçar-se, però no hi havia vent. Feia dies que no sentia la seva brisa encisadora.
Si no hi ha vent el crearé jo mateix... i així que va començar a bufar amb totes les seves forces sobre la vela. Bufava i bufava i la vela ni s’inflava.
Al cap d’una estona, estant fatigat, i veure que era impossible lluitar contra aquest colós sense escrúpols, es va desesperar i arrencà a plorar com una magdalena d’impotència i realisme; tenia la idea que així no aconseguiria mai el seu somni.
Al cap d’una estona, aparegué un dofí que se li apropà i li preguntar que perquè plorava. Ell li va explicar tota la història, i el dofí commogut, va oferir-li l’ajuda de remolcar-lo fins el seu destí.
El noi amb tota el seu orgull, no va acceptar, ja que ell era capaç d’aconseguir-ho tot solet. El dofí va marxar estranyat per la decisió del noi.
Van passar els dies i continuava igual. Però va fer tal amistat amb el dofí, que de tant en quan el feia una visita i li duia aigua i quelcom per menjar.
Un bon dia, es va aixecar un temporal, que va trencar la vela i la va deixar inservible. Al dia següent el noiet va veure que no es podia reparar i, per tant, va recordar l’ajuda que li va oferir desinteressadament el seu nou amic i que va refusar.
Va comprendre que potser si hagués escoltat aquell nou amic ara no es trobaria en aquella situació, a la bonaventura dels corrents marins.
No obstant, les oportunitats rarament apareixen dos cops en la vida, però, el seu amic el dofí, no va permetre que navegués a la deriva i, fent gala a la força de l’amistat, el va acompanyar cap al seu mon de joia i felicitat.
El noiet, mai més va dubtar i sempre va agrair allò que la vida li oferí.
Al cap d’un temps, va descobrir que aquell nou mon, era el mateix del que procedia encara que amb un altre punt de vista, però a ell no li va importar gens ni mica, perquè va viure feliç amb el seu amic i on va formar una llar d’amor i felicitat.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
