| |
URTAIN” DE JUAN CAVESTANY
 dimecres 7/octubre/2009 - 07:02  484  4
““Urtain” de Juan Cavestany, com totes les bones tragèdies, és una tragèdia grega. Es una tragèdia que ens parla de la brutícia de la vida i del contrasentit del patiment; que ens parla de la injustícia de que nosaltres siguem uns titelles en mans dels Déus que passen l’estona – l’eterna estona que els hi pertoca – jugant amb la vida i la mort de tots els éssers.
Quedo parat al veure el teatre Romea ple de gom a gom un dimarts al vespre. Però no quedo gens parat que, al final de l’obra, tot el públic dempeus dediquem deu minuts d’aplaudiments als actors que ens han explicat la història d’Urtain, que esdevindrà un clàssic modern amb tota seguretat.
Quan jo era adolescent per la televisió donaven boxa i jo em mirava els combats. Recordo que em posava molt nerviós al seguir-los i que devia sentir quelcom semblant al que devien sentir els romans al veure els gladiadors combatent al circ.
Urtain mai no em va semblar un bon boxador. Es veia un individu amb una capacitat de resistència i una força brutals però mancat de la mínima tècnica i intel.ligència. En aquestes condicions la seva carrera es basava en que era molt difícil tombar-lo i que, si et pegava fort, ja havies begut oli, però, en general, ell sempre era el que més rebia.
La utilització del franquisme de Urtain no es més escandalosa que la que fan avui els nostres polítics dels esportistes famosos. Els jugadors del Barça al balcó de l’Ajuntament i la Generalitat o ahir mateix en Zapatero amb una samarreta del Iniesta. Els poderosos sempre ens deuen haver aprofitat dels famosos per fer combregar amb rodes de molí a la plebs.
La tragèdia d’Urtain es la de la persona que, treta del caserio on va créixer i posada al centre del món mediàtic , després, quan comencen a fallar-li les forces i comença a perdre combats, no només es va degradant sinó que va ser progressivament abandonat per tots perquè el consideren un gran destorb.
I val a dir que, malgrat que sigui injust, malgrat que tots els altres hagin estat els seus paràsits mentre ell podia aguantar dalt del ring, Urtain, sonat, borratxo, sense nord, és un gran destorb del que ningú no se’n vol fer responsable. I està clar que molts, quan es va suïcidar, senten que finalment s’han tret un pes de sobre.
La interpretació dels autors és sublim – no és nota que interpreten -, sobre tot la d’Urtain que té una veu clavada a la del Morrosco, al que sovint no s’entén (com no s’entenia a Urtain quan parlava).
El plantejament de la vida com un combat de boxa i que tota l’obra es representi en un ring són dos grans encerts. Perquè si no es pot dir que Urtain fos un boxador mediocre –ningú amb el seu currículum ho pot ser, malgrat la suposada compra dels seus combats – a l’hora queda clara la seva infinita feblesa com a persona.
Com a persona no va parar de rebre mai...
En definitiva, una obra que no us hauríeu de perdre els bons afeccionats al teatre. Un gran esdeveniment a la cartellera de Barcelona.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
