| |
En Marcelo i El Senyor A
 dijous 15/octubre/2009 - 11:10  1829  5
En Marcelo veia ploure des del més profund dels seus llençols. Era un matí d'octubre, i era gairebé migdia. Flotaven en l'ambient milions de dades que importaven absolutament res a en Marcelo. En el moment en què les gotes arribaven a la vora inferior de la seva finestra, en Marcelo ja no recordava que estava plovent. Aquest filet d'humitat coincidia exactament amb la seva ínfima capacitat per emmagatzemar records.
Tres cops secs, d'artell, van treure el cap d'en Marcelo fora del seu niu cent per cent cotó. I, quan el seu cap va estar fora, ja no recordava el motiu per emergir d'entre les carícies dels seus llençols. Va mirar ambdós costats del seu llit i es va tornar a amagar. Van tornar a sonar els tres cops secs d'artell i es va tornar a repetir el procés. Una, dos, tres, i fins a quatre vegades seguides. I ara en Marcelo torna a mirar a través de la seva finestra les llàgrimes de pluja relliscar per les galtes de la seva finestra.
En l'altre costat de la porta, un bocinet de desesperació. I un altre de calma per estar habituat a aquest tipus de situacions. El Senyor A va agafar el pom de la porta, el va girar noranta graus cap a l'esquerra, i va empènyer amb el peu dret la porta. Des d'allà va poder veure un bony amb forma humana retorçat entre els llençols. i un vidre ple de plors que amb prou feines permetia el pas de la poca llum que vagava pels carrers. Va donar tres passos, acompanyats per tres cruixits del terra de fusta i es va plantar davant dels peus del llit d'en Marcelo.
El Senyor A es va treure els guants de pell. Estirant, d'un en un, de tots i cada un dels seus deu dits. Va guardar els guants a la butxaca dreta de la seva gavardina, amarada per la pluja. Va penjar la gavardina al penjador. I es va asseure als peus del llit d'en Marcelo, que continuava ocult entre la brossa dels seus llençols. El Senyor A va encendre un cigarret i va colpejar dues vegades el cos ocult d'en Marcelo. I en Marcelo es va incorporar de cop. Va mirar als ulls d'El Señor A. després la seva boca i el raig de fum que d'ella sortia. I després de nou, els seus ulls. No li va dir res. I, en l'altre costat de la seva finestra, continuava plovent.
El Senyor A no precisava de cap invitació per començar a llançar la seva arenga. Ho feia, amb una precisió gairebé suïssa, cents de vegades en cada jornada laboral. Va llançar el cigarret contra el terra, i el va retorçar amb la sola de la seva sabata dreta. Va recolzar els colzes contra la paret que quedava a la seva esquena, i li va explicar a en Marcelo tots els detalls de la seva situació actual. Que li havia tocat en sort. I que no hi havia volta enrere. Que, des d'aquell precís moment ell, El Señor A personalment, gestionaria tant els símptomes com les seves possibles conseqüències de la nova malaltia que acabava de contreure. I que no es preocupés, perquè era un pur tràmit. Que, probablement, a partir del moment en què ell abandonés casa seva es veuria impossibilitat per recordar res del seu passat. Però que això era quelcom normal. Un de tants dels molts efectes secundaris que, tant la malaltia com la seva possible medicació, li podrien portar. I que intentés no resistir-se perquè, gairebé amb tota certesa, seria en va.
En Marcelo va mirar cap a la seva finestra, i un parell de llàgrimes de pluja després va tornar a amagar el cap sota els llençols. El Senyor A es va posar de nou la seva gavardina, encara amarada, després es va posar els seus guants, va creuar els deu dits de les seves mans entre si per acabar d'ajustar-los, i va abandonar la seva habitació. Allà dins tancats van quedar en Marcelo, una burilla apagada i un grapat de consells i proclames. I poc més. Fora les gotes de pluja continuaven jugant a perseguir-se.
Al matí següent van tornar a sonar els tres cops secs d'artell a la porta de l'habitació d'en Marcelo. I El Señor A no va insistir. Va tornar a entrar i va tornar a reproduir el ritual del matí anterior: Guants, gavardina, cigar, discurs, gavardina i guants. I en Marcelo també va tornar a reproduir el ritual del matí anterior: Llençols.
I així es van succeir una infinitat de dies consecutius. Tant laborals com festius. I en tots i cada un d'ells es repetia la mateixa història. Com un bucle infinit i sense sentit de flashbacks passats, presents i futurs. Com uns cavallets absurds en els quals El Señor A procurava fer recordar alguna cosa a una persona incapaç d'emmagatzemar records. I en el qual una persona com en Marcelo no feia el més mínim esforç per emmagatzemar entre els seus llençols ni una de sola de les paraules que escoltava. Tan sols comptant el nombre de burilles que s'acumulaven als peus del llit d'en Marcelo podríem observar el pas del temps.
El Senyor A mai no va saber que havia arribat tard a comunicar la nefasta malaltia a en Marcelo. I, El Senyor A, mai no va ser del tot conscient que tants anys anunciant malalties pels llits de tanta gent havia acabat per contagiar-lo a ell mateix de les notícies que es dedicava a transmetre. Ambdós mai no van saber que quan la vida va decidir arrencar-los de soca-rel el seu passat, ells ja havien decidit oblidar-ho.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
