| |
Pels que us agraden els contes amb "moraleja"
 divendres 16/octubre/2009 - 02:53  3168  1
Avui ha tocat....... "EL PONTÍFEX"
En un llunyà poblat pròxim a les altes muntanyes, dos germans Jonuel i Laureano acomiadaven al seu ancià pare que moria embolicat en una pau completa.
Als pocs dies, l'herència va ser dividida i van néixer dues hisendes del que anteriorment era una sola terra.
AL pas dels anys, ambdós germans havien ja desenvolupat les seves respectives vides i regnava entre ambdós un esperit de col·laboració i veïnatge sincer.
Els fills de les dues famílies creixien units i en les dates importants, uns acudien a la casa dels altres per a celebrar les gaubances pròpies de les festes. Podia dir-se que la concòrdia i la fraternitat regnaven entre aquells dos germans d'ànima gran i serena.
Però va succeir un dia que un mal entès d'aparença insignificant que podia haver-se apagat en un instant, va generar tal aspror que, com foc arrasador, va inundar als germans en separació i discòrdia. AL poc, el silenci tibant i el retret bronco anaven i venien entre aquelles dues terres. Cada dia que passava era més evident que faltava aquella alegria dels bons moments passats i del mutu recolzo en les tristeses.
Va passar un temps i de sobte, un dia quan Laureano es va aixecar a l'alba, cuán gran va ser la seva sorpresa al veure com el riu havia estat desviat del seu curs i ara passava fronterer dividint encara més les dues terres. "Maleït estúpid! Has anat massa lluny en aquesta declaració de guerra!", va remugar amb amargor.
Va ser llavors quan el seu empipament encara es va fer més virulent, arribant a prohibir tallantment als seus fills mirar o parlar amb qualsevol membre de l'altra casa.
El temps va anar passant i, amb ell també creixia el ressentiment ja amo i senyor de les dues ànimes. Així les coses, de sobte, un matí Jonuel va descobrir que durant la passada nit, Laureano havia aixecat un gran reixat de fusta que al costat de la riba del riu encara dividia més a les dues terres.
Els germans comprovaven incrédulos com la bola de neu d'odi i vergonya seguia creixent sobre el que un dia enrere fossin somriures i belles promeses. Així va arribar l'hivern i després d'ell la primavera, fins que una tarda a la posta del sol, es va presentar a casa de Laureano un viatger que afirmava ser fuster.
Josuá que així és com es cridava demanava treball en canvi de menjar. Josuá deia que després d'arreglar els desperfectes que hagués en el lloc seguiria la senda que duia. I atès que semblava un bon home no exempt d'habilitats i ganes, Laureano es va decidir a contractar els seus serveis i reparar la casa. Aquella nit d'aparença com totes, ningú imaginava el que Laureano veuria a l'aixecar-se a l'endemà al matí. Pel que va veure, aquell fuster, pel seu compte i risc, s'havia dedicat a construir un pont de fusta que creuava el riu, i pel que sembla no content amb això havia obert una gran porta en el mur que dividia ambdues hisendes. Maleït imbècil! va exclamar.
No podia creure el que els seus ulls veien al mateix temps que va sentir colèric un cop de fuet d'ira. Sense titubejar, es va dirigir amb pas ràpid i amenaçador cap al fuster, maleint el despropòsit de la seva arribada.
A l'aproximar-se al treballador que es trobava al costat del riu Sorpresa! què van veure els seus ulls? El seu propi germà avançava cap a ell creuant el pont amb els braços oberts i el seu rostre entelat en llàgrimes: "Benvolgut germà. Perdona el meu orgull i la terrible misèria que han embolicat tants anys a la meva ànima atribulada. He viscut en l'odi i la desconfiança, fins que avui, de sobte, al despuntar l'alba, he vist que havies construït un pont i que havies obert una gran porta. Una porta que no només he sentit que obria la tanca que separava la nostra terra, sinó també el més profund de la meva ànima cuirassada. Germà, el teu gest m'ha commogut, la teva iniciativa ha dissolt el que tenallava el meu cor de rancor i desconfiança. Perdona'm germà" Laureano atònit, escoltava aquelles paraules que com música reparadora suavitzaven la seca aridez dels seus íntims estatges. I conforme Jonuel ho abraçava compungido, Laureano sentia que una estranya rendició obria el seu pit, mentre velles ferides sanaven. Laureano sentia com aquelles llàgrimes del seu germà escombraven pors soterrades que habitaven més enllà de les seves infàncies.
Aquella nit, agraït pel curs de la vida, es va dirigir a l'habitació del fuster per a demanar-li que continués treballant en la casa. A l'arribar, va comprovar que aquest havia recollit les seves coses i que es disposava a seguir la seva marxa. Les mirades d'ambdós es van trobar, i ja no va haver paraules, el cor de Laureano sabia que Josuá seguiria endavant cap a altres terres. Laureano va comprendre que molts rius de separació i violència esperaven a aquell constructor de ponts, tot un "Pontífex" que convertia la guerra en cooperació fraterna.
Em ve al cap una frase molt adient a aquest conte...
"La mente crea el puente, pero es el corazón el que lo cruza" "Nisargadatta"
Procureu no deixar que el pont de la incomunicació os allunyi de les persones que estimeu.
Salutacions i bon cap de setmana
|
Contactes
Registra´t
