| |
Por, límit...
 diumenge 1/novembre/2009 - 06:10  1665  3
Miro al carrer amb ànims de pluja, sense veure-la. Fa un dia amb sol i una mica de vent, i si deixem volar els problemes perquè marxin d’una ventolada? Seríem covards? o simplement lliures per instants? Segur què trobarien el camí per on han marxat, i poder infectarien a d’altres… així que millor que no marxin.
Observo el carrer, les persones, els cotxes, els fums, les llums, els sorolls.... pensant què serà dels altres, la nostra persona queda en un segon pla, poder és això el necessari, no capficar-nos tant en nosaltres i mirar més l’exterior.
Les persones fem accions, sabent que tota acció comporta una conseqüència, i obligacions, en molts dels casos. Nosaltres posem els nostres límits, observant les nostres capacitats, però sempre és així?
Els límits estan condicionats per les pors, les nostres pors... aquelles que d’altres diuen que són tan fàcils de superar, però que per nosaltres són un dels grans mal de caps d’aquesta curta però intensa vida. Des de fora tot sembla fàcil.... és cert! Encara que depèn amb els ulls què ho mirem ... o que ho volem mirar.
Ens mantenim en silenci per no mostrar-nos inquiets, perquè no notin que la nostra veu tremola i dissimulem aquella aigüeta salada que ens mulla la cara.
En la soledat, treurem tot, plorarem perquè ens sentim impotents, tristos, destrossats..., sentirem que res del que fem val la pena quan el dia a dia intentem que sigui una lluita perquè qui més estimem tingui el millor i després no es vegi recompensat.... i ens mostrarem valents davant l’enemic perquè aquest no se’ns mengi... encara que per dintre pensem si queda alguna cosa per menjar-se.... o només queda pols...
El temps passa, el grau de tolerància augmenta, la injustícia, la tristor, la soledat .... també! Les forces, les esperances, el valor, la vida ... disminueix.
Salut!
|
| |
|
Contactes
Registra´t
