| |
MIQUEL
 dissabte 5/desembre/2009 - 12:53  1283  1
Em costa expressar i deixar-me anar, diria més
però seria cru i verdader.
Però haig de dir què sento,
expressar la ràbia, la passió,
la tristesa i la incomformitat.
Ni amb el cor ni amb el cap,
escric per amagar el què penso,
escric per ocultar en la poesia,
el que és veritat.
Endevinalla i escut per satisfer-me
com si la llibertat estigués
en els ulls del que em llegeix
per què entengui on vull trobar-la,
perquè pensi i respongui,
perquè opini allò esperat.
Que trist ser tant rebuscat,
quina casualitat que us he trobat,
quina vida on jugues amb el què passarà.
Potser si decideixo...
potser millor que no.
Decidir i calcular, estudiar la resposta,
sentir-te tan sincer i atent,
aconseguir en els altres l'atenció o l'enemistat.
Sé que les coses són tan senzilles,
que em fan fàstig,
sé on trobar el si i on el no,
sé decidir perquè els altres s'alliberin,
em sento en el lloc adequat.
Em preguntava com arribar a la lluna,
volia volar i no tenia ajut,
em senyalaven on era ella,
però no on era el camí.
Sense volar ni caminar, sense preguntar,
sense esperar respostes.
Viure i patir entre les pors,
caure en pous on la llum no arriba,
escalar parets llises i parlar en els
teus somnis, escriure imaginant.
No em fa por res, potser enamorar-me...
El demés val la pena però si saps valorar.
Som tan incrèduls, que ens fa por pensar que podem.
Som tan hipòcrites que creiem el que no diem.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
