| |
El pescador
 dijous 28/gener/2010 - 07:17  1110  3
Estàvem tots tres al voltant de la taula plena de petites engrunes del dinar, el cul de cafè a les tasses, envoltat del soroll d’altres converses. Estàvem riallers i eufòrics per la matinal de pesca, matinal premiada per truites grosses i valentes del les quals ja no en recordàvem quantes.
Estava amb en Josep Maria i l’Aurelio, quan darrera la boira del local i a través de la vidriera dividida per llistons de fusta es va plantar una petita banda de música a la vorera de la carretera, banda de música possiblement heretada de l’antiga activitat minera del llogaret, fanfàrria acompanyada per un capellà que va començar a beneir les besties de ferro.
Aleshores, envolat d’aquella música, dels companys, tot va començar a girar, vaig començar a flotar, em vaig marejar.
.- I vas tenir un moment de felicitat?
Si, si...vaig tenir un moment de felicitat...
.- Te vas a quedar solo!!! como ellos!!!
Vaig penjar el telèfon i les llàgrimes amargues varen començar a rodolar per la cara fins a fondre’s amb les aigües acabades de parir per les pedres del riu, aigües verges, transparents, innocents. Plor amarg per l’amic que finalment s’emportava una llarga malaltia que havia guanyat la partida, llàgrimes d’alleugeriment pel final del patiment.
Llàgrimes intimes, en soledat, allà on les aigües comencen una cursa riallera i pura, en la intimitat, amb ell, segur que aquell dia de primavera hi era.
Al fons de la cambra, una petita llum càlida, una silueta en silenci, plomes de boniques aus que es van envoltant a l’ham, fils de colors per fixar-les, fils de seda vermells, negres, tots els tons de groc, tots els tons marrons, fils de seda verds, tots els verds... verd oliva com el color d’aquells ulls.
Esquers que es faran volar a l’aire, amb suma elegància, esquers que es posaran suament a sobre de l’aigua, suau, com un bri d’aire, sense trencar la tensió superficial, com el pol•len dels pollancres, esquers d’engany per atrapar aquells peixos tant bonics i presumits, peixos amb vestit d’or pigallat de punts negres i vermells.
Enfilava ja la sortida amb pas decidit, amb pressa, quan darrera meu vaig sentir unes passes que ressonaven per la sala i una càlida veu coneguda que em reclamava.
.- Josep
Llavis que es fonen, una mossegadeta tendra, silenci, les passes que ara s’allunyen sense més paraula.
Poc a poc, per la mirada, per la pell, poc a poc, pels cabells, per les ungles, penetrant poc a poc, molt poc a poc, per la sang, com un verí, fins al moll de l’os, fins al fons de l’anima.
Ara ja em puc morir.
Calor sobtada d’estiu en dia de primavera, calor que s’empassa l’energia, passes que s’arrosseguen amb esforç per dins d’una llera irregular i plena de còdols que torturen i que aboquen a l’esgotament davant de l’absència d’altra activitat que no sigui la forta contracorrent que intento vèncer amb unes botes que ara em pesen més que no em protegeixen.
Vençut reposo l’esquena contra una pedra polida per l’erosió, mentre que la resta del cos jeu dins de l’aigua per apaivagar la calor del cos. Moment de descans que m’aboca a la somnolència, quan, amb els ulls entreoberts, veig com una flor sorgeix del fons de l’aigua tot trencant la pel•lícula i comença a volar amb la inexperiència de les ales acabades d’estrenar.
Això m’activa de sobte i començo a córrer pe aquell caos, amb salts i còmiques danses... i!!!.
Vaig separant les mans de mica en mica, la tinc, noto el pessigolleig als dits... si, la tinc.
Una flor groga, amb unes ales delicades, bonica, tendra, és màgica, té uns ulls preciosos, que em miren, ens mirem... separo del tot les mans i la deixo volar, jo no li podria manllevar la vida.
T’estimo tant que, si cal, puc viure sense tu....
De vegades, esperant que el riu floreixi, allà sota les branques d’un vern que m’acull, integrat amb la meva soledat, els esquirols han vingut a beure a tocar dels meus peus, la juganera llúdriga m’ha passat per sota de les cames, el descarat visó m’ha saludat i els senglars assedegats han gaudit del bany davant la punta del meu nas.
Aigua gelada que et cau per la cara, gotes que s’esmunyen per sobre la pell, amb pessigolleig, esgarrifances a l’espinada... veure com els ocells espantats volen per sota dels teus peus amb fons de mantell de plata, les llaunes, els estanyols, els meandres, aquell pescador que cada dia repara la xarxa amb les seves dures mans i que avui, mirant al cel, les aixeca per saludar-me amb efusió... llàgrimes pel nou nat en braços, vida renovada... dolços esclats de sabor de fruits de bosc regats per la rosada del matí... aquell núvol prim a sobre la serralada gegant que avisa que arriba l’energia que xiularà amb força, erosionant, empentant amb males maneres i que s’emportarà tot el que no val... com somica l’amic a la foscor de la sala del cinema... sol ixent des dalt de la muntanya sagrada... càlids contrallums d’albada escalfant aquella tendra espatlla que descansa a la cambra...
Miro els remolins, remolins d’aigua pura d’un altre dia de primavera, remolins que de mica en mica es van empassant pètals de flors, remolins que s’empassen records, que s’empassen estones de confidències abocades a aquell que sempre sabia escoltar, remolins que de mica en mica s’empassen cendra de matèria, remolins per reiniciar el viatge d’aquell que mai va tenir salut, d’aquell que mai va estar malalt, remolins que acullen ànima.
Xafogor d’estiu, corrent serena de riu madur, energia maragda que es desplaça, sense presses, sense mirar enrere.
En una mà, canya heretada que acompanya, mentre que les puntes dels dits de l’altra, en serena espera, van trencant, poc a poc, la tensió de l’aigua, poc a poc, per sentir, sentint aquella frescor que revitalitza l’ànima.
Tarda d’estiu, calorosa espera, esperant la màgia... flors de colors, flors de colors que volen,flors vermelles, flors vestides de verd, de groc oliva, flors que sorgeixen de dins de remolins, remolins maragda.
Somriure a la cara, somriure de complicitat en veure vida renovada, somriure d’esperança a l’ànima.
|
Contactes
Registra´t
