| |
Sóc seu per sempre més
 diumenge 25/abril/2010 - 10:13  1158  0
Un dia vaig caure a un pou més profund que els propis inferns, més profund que l’oceà profund... només em rodejava la obscuritat i pensava que aquella seria la meva eterna presó... però, de sobte, vaig veure palidejar en la llunyania una llumeta. Notava que s’anava acostant i la seva intensitat rogenca augmentava progressivament. Sentia la seva escalfor aprop i en un instant la vaig tenir al davant. Allà la vaig veure, com un à ngel vingut dels cels, portadora de totes les meravelles i de la vida mateixa. Una figura preciosa i esgarrifant, que em recorria amb una tendre tremolor tot el cos. Una imatge celestial, una figura nascuda de la llum, la llum nascuda en la seva figura... una figura més clara que l’aigua clara, tan preciosa i més lluent que el fulgor cremant del Sol sobre les catarates daurades. La seva imatge em penetrà en els meus ulls i em deixà sense respiració... la seva brillantor em va travessar en cos i em va posseir... em va fer seu amb un sol instant.
Mentres em mirava amb aquells ulls blaus, com dos cels entregats al seu cor, seÂ’m va acostar i vaig veure en aquell moment el significat de la vida, i ara ho puc dir, ara el conec i visc per ell, pel meu amor, per ella.
S’acostava, i silenciosament, em va allargar la mà , i jo casi sense adonar-me’n vaig alçar la meva i em va agafar. La sensació que em va recórrer en aquell moment va ser única. El seu tacte tan fi i suau, la seva delicada escalfor... sé que és únic.
Llavors ella alçà el cap i mirà amunt. Una brillantor va omplir les tenebres i vaig alçar els ulls per veure el cel blau. Mai havia vist que brillés dÂ’aquella manera, mai havia vist un cel semblant, o mai mÂ’havia fixat en la seva bellesa... però jo crec que aquella bellesa no era seva, lÂ’havia tinguda sempre sÃ, però ara jo la podia veure, ella me la feia veure. Em va alçar amunt i vam sortir volant rà pids com el vent. Darrera meu va quedar el passat en el temps oblidat. Quan vaig mirar enrere ja no vaig veure les tenebres, només mÂ’envoltava la llum. I per la prosperitat, la il.lusió; el desig i lÂ’esperança del seu amor, o només de la seva presència. Ella em va salvar, ella mÂ’ha salvat i mÂ’ha fet seu per sempre més i lÂ’estimo amb tota la meva à nima per sempre.
Poema del llibre "Estimada Montse" any 1999
|
Contactes
Registra´t
