| |
Surrealista 5
 dijous 20/maig/2010 - 01:50  754  0
Quan arribà a la sorra la boira el cobrí. Ara el fred era molt intens. No podia veure res. No sabia cap a on caminava. Estava espantat. Què dimoni està passant? - es digué. Tot d'una, sentí una remor que venia de l'esquerra. Semblava com si algú caminés en la seva direcció. Es girà però encara no podia veure res. Tornava a donar-li voltes al seu problema. La seva vida era una merda. Treballar, treballar i treballar. I per què? Ara, amb la puta crisi tot se n'havia anat en orris. I, a més, la família cada cop li complicava més les coses. Quan s'acabaria la malastruga? Necessitava trobar un alicient. Quelcom que l'estimulés. Algú que li retornés la fe en si mateix. Amb les mans es palpà el cos. Sí, sóc viu - pensà - i doncs, per què no m'hi sento? No podia ser.
Parà atenció. Ara les passes se sentien més a prop.
La Carla, així es deia la dona, havia sortir de la cafeteria sense esma, estava molt cansada. A on la portava tot allò? Què dimoni se li havia perdut en aquell poble? Ben mirat, el què havia vingut a fer ja no tenia importància. Havia rebut un missatge de sa filla dient-li que ja estava tot solucionat.
Sense adonar-se havia arribat a la platja. Al fons es veia el port i els vaixells de luxe ancorats a la dàrsena. La majoria eren de gent de ciutat que pujava els caps de setmana.Ella també ho era. Barcelona era la seva ciutat. Sempre havia viscut allà i se l'estimava. Li agradava sortir a qualsevol hora i trobar llum als carrers, les botigues plenes de mercaderies, la música que sonava als carrers, passejar pel Passeig Marítim, asseure's en un bar de la Barceloneta i veure passar els vianants, el munt d'activitats que s'oferien, teatre, cinema, dansa, concerts...encara que, ben mirat, de què li servien? Quasi mai anava enlloc. Sí, estava molt cansada. De cop i volta s'havia adonat que ja havia recorregut més de la meitat de la seva vida. I què? - es preguntà. Què n'havia tret? Els últims anys havien passat massa ràpid. Angoixes, disgustos, malestar...aquell malson.
Volia alguna cosa, alguna cosa que no trobava, alguna cosa que li fes recuperar l'interès per viure. Què estava buscant? Per més voltes que li donava no sabia la resposta. Però tal com es presentava el futur l'aterria. Aquell avorriment...aquelles hores tan llargues dels dies de vacances...quan fins i tot llegir se li feia carregós. Dies monòtons...esmorzar...en dreçar...dinar...migdiad a...llegir...sopar...dorm ir...i...tornem a començar. Si després de la jubilació el seu món havia de ser així no podria resistir-ho. 365 dies sense alicient. A vegades havia pensat en acabar amb tot. Marxar ben lluny. Fer les maletes i desaparèixer. Però no tenia valor. No ho entendrien. Si els ho explicava no la deixarien marxar sola i, si no els deia res, les mataria del disgust.
|
Contactes
Registra´t
