| |
Surrealista 10
 dimarts 1/juny/2010 - 10:36  800  4
L'havien intubat i un monitor amb línies de color verd que pujaven, s'ondulaven, baixaven i anaven fent pip pip, amb números grossos 79, 93, 112, ...mostraven les constants vitals, el rítme cardíac, la pessió, l'oxigen en sang...
Es va asseure i la mirà amb atenció. Era guapa. Quan la va veure per primer cop li havia semblat més gran, potser degut a l'expressió de cansanci que reflectia la seva cara. Ara, amb les faccions relaxades, li calculà uns cinquanta anys. Tenia la pell morena, un nas respingó amb pigues minúscules que s'extenien per sota els ulls, els llavis prims però ben dibuixats i una barbeta no gaire pronunciada però que mostrava determinació. Les mans eren petites, de dits prims amb les ungles ben retallades, portava una aliança a la mà esquerra. Se la veia tranquil·la.
El soroll a la sala el va tornar a la realitat. Va mirar el rellotge. Déu meu! Si eren les quatre de la tarda! El canvi de torn de les infermeres li va fer adonar-se que portava quasi cinc hores assegut al costat del llit. Que estrany, ningú li havia dit res, com si no fos allà. S'aixecà i sortí de l'hospital. Aquella nit no va poder dormir.
Els dies següents va tornar-hi. Cada dia hi anava una estona. A vegades només mitja hora, altres, les dues hores de visita permeses. Un dia, quan anava a entrar, va veure la filla. Va saber que era ella per la semblança, però no es va atrevir a dir-li res. Ben mirat, què li havia de dir? Qui era ell? I, a sant de què, visitava sa mare? Què pretenia? Massa preguntes sense resposta.
Al principi, només s'asseia i la mirava, el tenia fascinat. Després va començar a parlar-li, doncs diuen que, encara que no ho demostrin, et senten. Li explicava com li havia anat el dia, els reportatges que havia fet, les investigacions en curs...Al cap d'unes setmanes, com si d'una vella amiga es tractés, li va començar a parlar d'ell, de la seva solitud, de la incomprensió dels fills que havien escollit fer costat a la mare sense voler entendre que quan un matrimoni s'espatlla no sempre hi ha una víctima i un botxí, que tots dos tenen la seva part de responsabilitat en el què ha succeït, de la seva infància marcada per aquell terrible fet que l'havia marcat de per vida, de la màscara de duresa que s'havia autoimposat...I, conforme anava parlant, es sentia més lleuger, i aquell pes que arrossegava s'anava fent més i més petit...
Un parell de vegades li va semblar que ella li estrenyia la mà i, un cop, fins i tot, li va albirar un lleu somriure però, això era impossible, deurien ser imaginacions seves.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
