| |
“NIT DE REIS” DE WILLAN SHAKESPEARE AL TEATRE NACIONAL
 dijous 3/juny/2010 - 03:45  520  1
Així com només vaig a veure les obres de teatre contemporani – contemporani però intel.ligible – que tenen unes crítiques excel.lents, tinc una tendència a anar a veure totes les obres de teatre clàssic malgrat que les crítiques no siguin tant bones.
Crec que una de les “obligacions” que tenim amb la nostra vida és gaudir de la bellesa – la natural i la artística- i penso que la bellesa de les obres clàssiques està contrastada, ergo tinc l’obligació d’anar-les a veure. Una altra cosa es que alguna vegada em trobo amb una companyia que, volent ser original, acaba fotent una gran destrossa. Haurien d’entendre que els clàssics més val no tocar-los gaire perquè la gent ja sabem el que anem a veure i volem veure precisament allò i no una cosa que s’hi sembli i encara menys una cosa que no s’hi sembli.
Però, ves per on, com que la vida per damunt de tot és casuística (i voler sistematitzar-la només són ganes de clasificar l’inclasificable), sovint et trobes amb excepcions que confirmen la regla com en aquest cas. Encara que sembli mentida la versió i la posada en escena de “Nit de Reis” del Teatre Nacional millora el text de Shakespeare, que ja és millorar.
Es clar que, abans de ser originals, els de la companyia és preocupen per fer la seva feina d’una manera óptima. A tots els actors se’ls entén perfectament el que diuen i la gesticulació sempre és l’adeqüada. Es trobes que, garantits els mínims de solvència, poden arriscar-se a buscar un plus.
I l’aconsegueixen. L’escenari amb un mirall al darrera – que fa que vegis l’actuació dels actors amb no sé quantes dimensions ( ho deixo pels geòmetres, això )-, el fet que l’escenari sigui una mena de platja, la música (més aviat trista i lenta i, pel meu gust, inadeqüada al to de la obra ), fins i tot la diacronia de que surti una bicicleta a l’escenari arrodoneixen la feina dels actors d’una manera molt brillant.
Pel que fa a l’obra s’ha de prendre com el que és: una comèdia sense cap ni peus, un divertimento que es va regalar Shakespeare després d’haver escrit dues de les seves més immenses tragèdies: “Hamlet” i “Juli Cèsar”.
En conseqüència de l’anterior no és tan important l’argument – que des d’un punt de vista estrictament lògic no s’aguanta per enlloc – com les diferents escenes i els diferents diàlegs que provoquen l’hilaritat del public. Aquell espectador que va a la recerca de moralina i que no surt del teatre havent-se fet un panxó de riure no ha entès res. I mira que era fàcil, crec.
Els tres casaments finals – que incomprensiblement em provoquen una llagrimeta bleda a més no poder – amb el que es resol l’obra no tenen cap sentit a no ser acabar-nos de convèncer que els personatges estan ben grillats. La senyora que es casa amb el germà bessò del seu presunte enamorat ( que era una dona disfressada d’home )instants després d’haver-lo conegut; el casament del senyor amb el seu servidor ( que era la mateixa dona d’abans disfressada d’home ) després d’haver estat durant tota l’obra suspirant per la senyora, no tenen ni solta ni volta. Potser té més sentit el casament dels bergants autors de bromes pesades, però tampoc no se sap ben bé el perquè ho fan. Penso, senzillament, que Shakespeare havia d’acabar l’obra d’alguna manera i que aquesta li anava tant bé com qualsevol altra.
Un aspecte curiós de la representació d’aquesta obra en temps de Shakespeare és que, llavors, només podien pujar a l’escenari homes. Per tant, allò que avui ens sembla un cert atreviment lèsbic – l’amor entre la senyora i el servent del senyor, que és una noia disfressada d’home – llavors devia semblar un cert atreviment homosexual. A més d’un repte a l’hora de construir un personatge: un senyor que havia de representar que en realitat era una senyora però que s’havia de disfressar de senyor. Només això ja devia fer que el públic es fotès un tip de riure brutal.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
