| |
l'estrela 2.
 divendres 2/juliol/2010 - 03:40  1116  1
Quan són vives són roges, però no com el roig d'una rosa, un altre roig viu, tenen un brillantor especial, paregut a quan el sol ens dóna en la cara i tanquem els ulls i a l'entreobrir-los penetra una llum fina i forta, enlluernadora, o quan al tancar els ulls i pressionem sobre ells veiem xicotetes processons de llum, de puntets xicotets, a vegades de molts colors. Eixe és el color que tenen quan estan vives.
Aquesta està morta i és mat, però és bonica, és meua, esta ruboritzada i es riu, es riu fort, jo diria que un poc nerviosa. Si l'olc, sent encara la sal en ella i me la passa de forma picona, sempre em pica la sal i fa que m'isquen cercles rojos en la meua pell. Alguns d'ells se superposen i em piquen més. Quan era xicoteta no m'agradava, ara si, ara veig com el meu cos reacciona al mar, li respon de forma replicadora i preguntadora, de forma voluminosa i li diu que ho vol, ho sent seu, que no estiga impassible davant d`ell, que és part d'ell. M'agrada imaginar que si estiguérem molt de temps junts acabaria sentint-me com un peix estrany, es que seria roig i tindria molts puntets com ella.
Se m'oblidava que estava parlant d'ella, és que som tan paregudes que podem continuar parlant les dos. Li tinc enveja. L'envege per eixos tentacles tan marcats que té, secs al sol com estan, són molts punts durs, té molta sensibilitat en la seua pell, la seua vida deu ser meravellosa.
|
Contactes
Registra´t
