| |
Voler no tenir por...
 dilluns 19/juliol/2010 - 10:29  1689  1
Ens van deixar com a molts, ja que en tot llarg camí sempre hi ha un final, més dolç o més amarg..
Els altres amb el pas del temps, crèiem que aniríem fent via, la nostra pròpia via, perquè encara ens quedaven moltes coses per recórrer, per viure...
Saltant per les pedres, aixecant-nos d'aquelles relliscades provocades pel nostre propi riu en contacte amb les nostres botes i el terra...miràvem cap a l'horitzó...
En les llargues nits clares, adoràvem aquelles petites mostres de llum, la qual ens recordaven als nostres, aquelles que feien que els nostres ulls fessin resistència a possibles rierols d'aigua salada o en canvi els hi tornéssim un reflex d'elles amb un somriure melancòlic.
De peus a terra però amb la ment com un ocell, passava el temps fent tot el que desitjava, per ella massa poc, ja que les persones exigents mai tenen prou amb tot el que fan...
Se sentia inútil quan al seu costat tenia una de les persones que més l'estimava i ella estimava..
Era feliç fent coses pels altres però quan no trobava res per fer s'enfonsava en un d'aquells forats els quals s'anava tapant amb cubells de sorra, fins que ella no era capaç de posar-li límit.
Caminava per aquella línia que separa la realitat i la ficció, l'ésser i el no ésser...
A estones decidia canviar el seu estat, encara que potser no era el que volia amb totes les forces sinó que eren fets passatgers els quals tenien conseqüències horroroses...
Fins ara els intents han fracassat, per sort de la persona que més l'estimava...
Ella reposava ansiosa, mentre l'altra l'observava en la distància amb por de que demà no la tingués.
Salut!
|
Contactes
Registra´t
