| |
CASTELL DE FOCS DE FI DE FESTA MAJOR A L’ESTADI
 dimarts 31/agost/2010 - 08:54  956  8
Fa anys, en una tertúlia tirerària barcelonina, no sé qui va sortint menyspreant la literatura Iberoamericana. Va dir que no l’interessava gens. De seguida va saltar una noia acusant aquella persona d’haver menystingut 400 mil.lions de persones. I no és això. Jo, que sóc un gran admirador de la literatura Iberoamericana, crec que a una persona pot no interesar-li aquesta literatura i no menysprear a ningú. La majoria de les coses i ciències i estudis d’aquest món no m’interesen però menysprear, em sembla que només em menyspreo jo mateiix
Jo em reconec una persona occidental i occidentalista. Sempre m’ha agradat aquella definició de Napoleó de que només existien dues nacions: Orient i Occident. I si bé no està gens clara quina és la unitat oriental – la que hi pot haver entre un persa, un àrab, un xinés i un negre africà – si que queda clar quina és la unitat de la nostra nació occidental i aquesta l’entén tothom, crec.
Això vol dir que les cultures alienes a Occident m’interessent poc i malgrat que alguns llibres en tinc, em costa molt de seguir-los. Afirmar que tots els homes som iguals és una mentida. El que es vol dir és que els homes hauríem de tenir tots els mateixos drets, cosa que és discutible. Però dir que és igual un senyor que té una botiga de vetes i fils que un caníbal em sembla francament exagerat.
No sento, per tant, una gran atracció ni per Xina ni pels xinesos. La Xina em sembla un país massa llunyà i els xinesos em semblen massa discrets com per a poder sentar-m’hi a tenir-hi una conversa. Gairebé sempre somriuen i no diuen res. No se’ls veu mala gent, se’ls veu molt treballadors, però als que som mediterranis i xerrem pels descosits, tant silenci, tanta discreació els provoca desconfiança.
He conegut alguns mercaders contemporanis catalans que han anat a vendre les seves mercaderies a la Xina i han tornat desesperats. La tàctica dels xinesos és que no tenen presa, que el temps no existeix i que, per tant, és igual una negociació que duri un dia com mil anys. Per a l’Occidental, en canvi, el temps és or. Tot s’ha de fer depressa i corrents, fins i tot aquelles coses que voldrien una mica de calma.
No cal dir que Mao Tse Tung – per molt poeta que fos – Den Xiao Ping i la brutalitat antidemocràtica del Partit Comunista Xinés no han fet augmentar les meves simpaties cap al gegant oriental. Es cert que ara tothom menja, és cert que ara tothom va escola i rep una assistència sanitària; també és cert que ara mateix allà hi funciona una economia de mercat, però també fou certa la revolució cultural, les ejecucions públiques dels disidents, la matança de Tianenmen i, en general, que ho agafis per on agafis, Xina és avui la tirania més immensa del món.
Tampoc no ajuda a augmentar la meva simpatia el menjar xinés. La meva mare solia dir que les dues cuines millors del món eren, primer, la xinesa i, després, la francesa. Ara ja ha quedat més que clar que la millor cuina del món és la catalana i, en general, la mediterrània, però, ara que aquí tenim mils de restaurants xinesos – de cars i de barats – jo a aquesta cuina encara no li he trobat el seu geni. I una vegada vaig anar a fer un dinar de Nadal a casa d’una senyora xinesa de Liverpool i allò encara em va semblar pitjor que el que serveixen als restaurants xinesos barcelonins. Probablement devia ser pitjor perquè era més autèntic.
Tampoc no fa que em caiguin bé el fet d’haver construït una immensa muralla, la més llarga de la història de la humanitat i que reflexa fins a quin punt els seus tirans eren tirants i tenien por. No m’agrada ni la tirania, ni el pànic, ni els països que volen viure aïllats del món. Mal que semble el contrari, no sóc nacionalista en absolut, jo.
Entre les coses que sí que m’agraden dels xinesos està el pensament de Lao-Tse, Confuci i els gelats, gelats, per cert, als que els italians dugueren a la seva perfecció i delicadesa actual ( perquè Itàlia és la mare dels ous d’Occident ).
Els focs d’artifici són un invent xinés. D’aquí la divagació que fins ara he fet sobre la Xina. Si haguèssin estat un invent neozelandès, l’hagués intentat fer sobre Nova Zelanda, tot i que he de reconèixer que ho hagués tingut una miqueta més complicat perquè si de la Xina pràcticament no sé res, de Nova Zelanda encara menys.
A Europa tenim una certa tendència a confondre les coses que ens vénen de lluny i pensem que va ser el senyor suec Alfred Nobel qui va inventar la pòlvora, quan la pòlvora estava inventada al segle VI i el que ell va inventar fou la dinamita que és una pòlvora amb una recàrrega de mala llet. D’aquest invent li vingué la mala consciència que fou l’orígen dels premis Nobels que, com tothom sap, en comptes de servir per a rescabalar la mala consciència eterna de Nobel, serveixen per a fer mala política i escampar mediaticament les injustícies intel.lectuals, amb totes les excepcions que calgui reconèixer però que són poques.
Com moltíssimes coses que després han esdevingut importants per a la vida quotidiana, toca els collons reconèixer que dels primers que van ser ús de la pòlvora foren els militars. Concretament les cròniques ens parlen de l’any 905, l’any en que es produí la cèlebre batalla en la que Zheng Fan se les va veure amb Yu Zhang.
Ja se sap que, qui no sap què fotre de la seva ànima- amb la feina que hi ha per fer!- el gat pentina. Vet aquí com s’inventaren els petards: primer calgué inventar la pòlvora negra, després s’introduí aquesta pòlvora negra dins de canyes de bambú – les mateixes, em sembla, que les que mengen els óssos Panda – i, finalment, en llençar-se aquestes canyes farcides als foc potien uns pets – i uns espetecs – com una aglà que el humans van trobar la mar de graciosos ( ja se sap que els animals, amb molt més senderi que nosaltres, els petards de graciosos no els hi han trobat mai, més aviat maleeixen els óssos al cabrit que els va inventar ).
Els alquimistes – aquests senyors tan savis que, fent veure que buscaven la pedra filosofal i no la trobaven, van trobar innumerables tresors a les altres pedres- van deixar les canyes de Bambú pels panda i les van substituir per cons de paper, hi lligaven una metxa de paper de seda i hi fotien una cua de pòlvora. Fou llavors que crearen el que ells anomenaven, amb moltíssima gràcia, tot s’ha de dir, la rata de terra, que són aquests petards que en comptes d’explotar es passegen pels nostres peus i ens fan xisclar com a bojos. Nosaltres els anomenem coets borratxos però jo d’ara en endavant els hi tornaré a dir rates esbojarrades perquè el nom té moltíssima més gràcia i perquè qui perd els orígens per identitat. No cal dir que aquestes rates esbojarrades també tingueren una finalitat militar, si més no al principi, al ser llançades devers l’exèrcit enemic, aquest es trobava amb una mena de bomba boja que encabritava les persones i els cavalls i que feia impossible que es complís cap estratègia perquè homes i bèsties tenien prou feina a córrer, cosa que era aprofitada per l’altre exèrcit – el que havia enviat les rates – per guanyar la batalla aprofitant-se del caos que la rata havia creat.
Després nasqueren els coets, que van ser anomenats falcons de foc. No fou difícil el construir-los. Simplement se’ls hi hagué de posar unes ales i dirigir-los cap el cel. El que fou difícil fou tenir aquesta idea. Sempre l’idea és el més difícil, com l’idea del primer homínid que creà la nostra dinastia en utilitzar un ós com a eina.
Sense aquella idea, per bé o per mal, nosaltres encara seríem micos vegetarians i habitants dels arbres. No sabem com és deia aquell geni – probablement no tenia nom – però fins ara ha estat l’home més important de la història de la humanitat. El pare de tots. O la mare de tots, perquè és més que plausible que fos una femella cansada de les ximpleries dels mascles i esclatant d’un fortíssim cop de geni. Ves a saber.
L’any 1232 els xinesos i els mongols varen lliurar la batalla de Kai-Keng. Els xinesos vàren utitzar els coets per acollonir els mongols. Fet i fet, el cert era que els coets eren pràcticament innocus, però fotien tants espetecs, fotien tant de fum, fotien uns esclats de llum tan al.lucinants, que els mongols encara corren. I els xinesos encara riuen, és clar. D’aquesta mena de coses la història humana en va plena. Només cal pensar en el nostre timbaler del Bruc, que es va fer passar per tot un exèrcit. I, a la natura – i ja no diguem a la societat civil – éssers que es fan passar per més del que són, són la immensa majoria.
No cal dir que els mongols aprengueren la lliçó i que anys a venir, tot i que no pogueren utilitzar aquesta tècnica contra els xinesos, que ja sabien de què anava l’invent, sí que la pogueren utilitzar contra la resta del món com, de fet, feren. I foren precisament ells, els mongols vull dir, els que portaren la dinamita i els focs d’artifici a Europa en les seves campanyes militar. Qui no recorda les espetarrades del celebríssim Gengis Khan?
Els islamistes, però, diuen que a la nostra península qui porta els focs d’artifici foren els àrabs, que ens van manllevar de la Xina. Val a dir que pels àrabs, tan sensuals ells, tan mediteranis i, en el fons, tan nostres sobre tot quan són barrocs, són els que van inventar el caràcter estrictament lúdic dels focs d’artifici. Ells feien servir a les festes els coets, les traques, les llums policromades, les bombes, les piules, les bengales, etc..., que és el marc en el que encara ens movem nosaltres.
Al segle XIV, mentre els francesos i els anglesos utilitzaven els jocs d’artifici amb finalitats estrictament militars, els catalans i els occitans – tant pragmàtics, sempre – ens n’havíem enamorat i, com els àrabs, els havíem fet una part principal de les nostres festes, tradició que encara dura. A Catalunya, la confluència de la mediterraneïtat i l’influx de la cultura àrab, ha tingut com a conseqüència un entusiasme radical pels Castell de focs festius des de la Baixa Edat Mitjana. El botons de mostra més evidents i reexits són les falles de València, el piromusical de la Mercè barcelonina o la Patum de Berga. Però el que de debò dóna una importància antropològica a aquest fet és que pràcticament tots els nostres pobles, viles i ciutats clouen la seva festa major amb un castell de focs. O la nit de Sant Joan, que es la nostra diada nacional i en la que, amb la flama del Canigó, s’encenen moltíssimes de les fogueres del país.
Pel que fa a mi, he de reconèixer que el foc em fascina. De petit passava hores i hores calant foc a un sendrer de pedra del meu pare. Hi colocava papers, escuradens, colònia, capses de mistos i m’estava hores i hores jugant i cremant-me ( a vegades el sendrer acabava cremant d’una forma inversemblant, talment com la lava d’un volcà ). També, a les matinades, quan ajudada el meu pare fent d’aprenent de flequer, m’agradava tirar llenya a l’escopeta del forn i veure’n les flamarades; més ençà, la meva fascinació per les llars de foc, sobre tot a l’hivern, no cal dir-ho, és total. No se’m fa gens estrany que sortissin llengüetes de foc damunt els apòstols després de la resurrecció de Jesús. El foc té quelcom d’hipnòtic per a nosaltres. L’escalforeta, el petarrejar de les fustes, el vermell encés de les brases; el blau, el vermell i el groc del foc; el ball voluptuossísim de la flama, que sembla que balli una inacabable dansa del ventre...fan que ens hi arraulim i hi quedem embruixats des de fa mil.lenins. Quan a tot això hi afegeixes unes costelles de bé, un conill, un pollastre, uns rovellons o uns calçots i una mica de xarel.lo d’una qualitat raonable el paradís terrícola és a tocar. Si hi poses una llagosta, no cal dir-ho, que hi entren acompanyat de la Marxa de Tanhäuser.
Si el foc s’abarroca, si en comptes d’utilitzar el foc d’una manera funcionional per a coure el menjar i per escalfar-nos, l’utilitzem per a crear una bellesa que va més enllà de la seva bellesa intrínseca, es a dir, si sofistiquem la seva bellesa – com sofistiquem la bellesa d’una dona amb llur roba, joies, perfums, etc....-, si creem la bellesa per la bellesa amb el foc, amb la pòlvora, neixen els castells de focs. Com neixen les elegants senyores dels balls cortesans, que no es poden lliurar a la voluptuositat més primitiva, que han de col.locar en aquesta voluptuositat un matís de decència – elegància, per a semblan més decents del que en realitat són i volen ser.
M’agrada l’imatge que suggereix l’expressió “castell de foc”. M’agradaria que algun dia un pirotèctic fos capaç de crear un castell amb torres, merlets, portals, comportes, etc...I cada element d’un color diferent i, finalment, tots del vermell de la brasa. M’agraden també els castells de sorra – n’hi ha d’espectaculars que demostren el talent de veritables escultors – i, no cal dir-ho, els castells a l’aire, que tots ens veiem obligats a construir per a continuar arrossegant el carro de la vida. I que ningú no s’oblifi que, malgrat que hi mani la meva dona, la meva casa és el meu castell. A vegades també de foc, quan es fa de nit.
Jo he vist molts anys el piromusical de Barcelona, he vist les falles valencianes i he vist els castells de focs d’artifici que feien a Cubelles, en els que el petards esclataven damunt la mar i havia un espectacular joc de llums amb el blanc persistent de la lluna, el negre atzabetja de la mar i els coets esclatant per aquí i per allà, com espelmatozous per volen assolir l’immortalitat de la bellesa. És aquell instant que no passa perquè la bellesa l’ha fet immortal i la nostra ànimà en posa davant dels seus ulls – dels ulls de la nostra ànima- tantes vegades com li calgui.
Emocionen (fet i fet, no hi ha res emocionant que la bellesa i per això té raó Dostoievski quan escriu que la bellesa salvarà el món ).
Val a dir que els castells de foc de Santa Coloma, sense arribar a aconseguir l’excel.lència i l’emoció que he descrit abans, són més que dignes. Els petarders són uns bons professionals i cada any –enguany també- aconsegueixen que els espectadors deixem anar de mitja a una dotzena de “Ohhhhhhh”de manera impepinable. Potser de totes les seves figures les que més hem criden l’atenció són les palmeres, un arbre d’una gran bellesa, del que a Barcelona se n’ha abusat – que n’hi hagi tantes ajuda a que passin desapercebudes – però que a Santa Coloma no n’hi ha. Les palmeres construïdes amb brasses al cel m’impressionen. Sembla que baixin a terra per abraçar-te i retornar-te a les branques prehistòriques.
Cada any hi ha una mena de bengales que representen la Font de les Canelles i se senten com esclate cinc o sis pets que es fan dir sí senyor. La negra nit s’omple de colors i això sempre és agradable. Algunes criatures ploren perquè, per a elles, la plasticitat del vídeo no compensa la monstruositat de l’àudio, però tot vindrà. Els gossos borden i borden i borden, els gats s’amaguen als caus més ben protegits que troben. Algun colomí atrevit, aprofita per abraçar ben fort una xicota que fa veure que tremola cada vegada que sent una explosió. Si ell li fa un petó, no passarà res; però si se li va la mà a escalar muntanyes el més probable és que rebi un ventallot. Els homes fa dècades que no sabem per on anem, quan les dones volen cavallers som mascles i quan les donen volen mascles som cavallers. O no?
|
Contactes
Registra´t
