| |
VOLKSWAGEN PORNO
 dimecres 1/setembre/2010 - 04:58  838  5
Al Cor de Catalunya no és fácil conviure-hi si no t’ho plantejes bé. Els darrers trenta anys un poble gran com Manresa ha estat objecte d’una evolució-involució, molt propi de les ciutats satèl.lit de Barcelona. I Manresa n’és una d’elles encara que ens allunyi uns seixanta quilòmetres, col.lapsat per unes llepolies econòmiques com són el Comerç i l’Hostaleria i, ja molt per darrere, la Indústria (primer fou el tèxtil de principis del segle XX continuada per l’automoció).
Una font d’ingressos i recursos era la providencial Pirelli que desde fa poc més d’un any, després de vuitanta de vida, va tancar les portes al.legant la millor excusa que s’han pogut treure les Multinacionals de la butxaca; la Crisi económica que se’n va corrent cames ajudeu-me a prestar serveis a l’Est o el Nord-d’Àfrica. No és demagògia. És així. Dit i fet.
Vaig créixer en uns carrers habitats per obrers, però cèntrics. Molts dels meus veïns havien estat treballant a la Fàbrica de Pneumàtics Pirelli de Sant Joan de Vilatorrada, on els sortia la feina per les orelles. I per un altre extrem, més privilegiat, els quatre gats que s’entaulaven darrera una casella als locals d’aquesta entitat de perdonavides tan catalana absorbent com és La Caixa que llogava locals per emplenar-los de botigues. L’entitat d’Estalvis va oferir a llogaters, uns anys abans dels Jocs Olímpics, la venda dels pisos de la seva propietat. Hi van ser a temps. Moltes hipoteques ara es poden cobrir al Centre perquè es van signar en el moment adequat. I quan això ocorria, el barri de Passeig i Rodalies passava a ser el lloc on vivien “els pijus”.
Pijus de què?
Aleshores el Casino de la ciutat, la casa Lluvià i el Teatre Kursaal, eren edificis en runes on s’aplegaven les comunes ionquis vingues d’arreu de la Comarca, van exorcitar els seus espectres remodelant els seus edificis convertint-los respectivament en la Biblioteca, la Seu d’Arquitectes, i un remodelat teatre de dues sales. El poble gran prosperava. A mitjans dels anys vuitanta es va remodelar la primera fase del Passeig Pere III (la nostra Rambla) perquè els cotxes no hi circuléssin; també apareixien les primeres zones blaves; i en plena democracia consolidada amb un seient a l’aleshores Europa dels dotze la Cambra de Comerç i Indústria i així com la Unió de Botiguers podien dir la seva.
Les terrasses del Passeig comencaven a adquirir una popularitat innates els caps de setmana d’estiu; balls gairebé de Festa Major en cada un dels quioscs per seure-hi, fer el got i ballar l’esquelet. Perfecte. I jo, tot adolescent, mirant-ho des del balcó…
Ja d’adult, capficat en aquest club com és la població activa, molts manresans i bagencs em repeteixen: carai, vius al centre. Ets de calés. Jo els repeteixo que potser he tingut la gran sort de viure en un barri que ha experimentat un canvi trascendental, per bé, o per mal perquè la majoria viuen a la periferia i poden trovar un lloc on deixar el cotxe, sense que sigui necessàriament zona blava, i així no pagar-se un lloguer de pàrquing que et costa cent trenta euros al mes com em passa a mi, perquè al carrer no trobo mai un cau. No ho faig per raons de seguretat pública, perquè el cotxe tan te’l poden cremar al centre com als afores.
Visc al Carrer Cardenal Lluch, que secunda Pompeu Fabra i passa d’incògnit, en el segon pis d’un bloc que de portes al carrer aplega una elegant oficina de la Caixa, al davant hi han les antigues oficines de la Telefònica, ara botiga Movistar, un Frankfurt força conegut pels bagencs i unes galeries comercials que tenen història com, per exemple, un atracament en una joieria que es va saldar amb una víctima mortal, o el fort incendi que ens va aixecar a tots de la resssaca d’any nou del 1992 i tot perquè una cola de trepes van pernoctar-hi en una de les botigues.
Que n’han passat de coses al meu carrer confluent amb Pompeu Fabra! Actualment l’engranatge d’aquest mecanisme de rellotgeria que dona vida als dos carrers no para de fer algún tic-tac amb grinyol.
Just davant on hi havia hagut la joieria, el provident Ajuntament va aprofitar un espai entre jardins per posar-hi dos bancs i on dona davant, a l’altra banda de la vorera, d’un Caprabo provist de queviures tan idonis pels indigents de pas que després de comprar amb quatre calerons s’asseuen i bramen les seves penes amb sons guturals. Es va convocar una reunió de la Mancomunitat emprenyada, la policia local, també emprenyada, amb un Ajuntament tripartit que no desconeix el mot emprenyar-se. Els primers per un problema que afecta nivell barri i els segons, per la retallada de sous que han girat l’esquena a la Festa Major, doblant la feina als Mossos El problema amb els indigents indigna desde fa mesos.
A mitjans d’agost d’aquest estiu que s’acaba van entrar a robar a les galeries comercials. Van destrossar els aparadors d’una perruqueria i una botiga de gominoles amb tant desencert que un per poc si deixa el braç i tot fugint va deixar anant rastre de gotes de sang fins que li van seguir la pista. A les mateixes dates, davant del Caprabo, un individu va fugir corrent deixant una maleta de viatge i on dos testimonis presencials van posar en alerta als mossos pensant que potser hi havia deixat una bomba en el seu contingut. Van acordonar tots els carrers que circumdaven Pompeu Fabra i no van deixar entrar ni sortir als veins. Els del Tedax (tècnics en desactivació d’explosius) van trigar una hora i mitja en arribar després de l’alerta, i no tan sols van treure el robocop de la furgoneta. La roba, prendes femenines llampants i vistoses, van anar a raure al container una vegada feta la comprovació. Els del Tedax van marxar de la mateixa manera que van aparèixer i els mossos els va tocar a llençar “la brossa”.
Fa uns deu dies un tràiler de dimensions titàniques no se li va ocórrer res més que entrar a la ciutat i ficar-se per… Quin carrer? Endevineu? A l’arribar al final, va girar a Cardenal Lluch i es va quedar encastat tot perdent oli,davant la mirada d’ astorats conductors aparcats en doble fila, veins i vianants curiosos.
I fa tot just dos dies, per acabar-ho d’adobar, no se’ls hi ocorreix res més als de la Casa Wolkswagen a rodar un “spot” publicitari al carrer que tindrà difusió europea. Els ineptes de l’Ajuntament van posar la senyalització de prohibit aparcar vint-i-quatre hores abans del dia d’un rodatge que només ha durat mitja tarda.
He comentat l’anècdota del rodatge als companys de feina i, com és habitual, sempre hi ha el qui pretèn que li riguin les gracietes amb una pregunta tan directa com previsible:
-¿Ah sí, y que van a rodar? ¿Una peli porno?
-Sí –Responc- Y se llamará “Jodiendo a los vecinos”
Dit i fet.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
