| |
FIGUERES: PALAU LÍQUID (Volum # 3)
 dimarts 7/setembre/2010 - 06:58  778  1
El nou dia s’obre en un tres i no res rera les meves parpelles com cortines orgàniques que deixen entreveure el dia esplèndid que rau, acompanyada d’una calor enfortidora que fa justicia. Uns instants abans eren les cinc de la matinada. Tinc la sensació, no és la primera vegada que em passa, de despertar-me partit en dos. Com si m’haguéssin esbiaixat la columna. Si segueixo així en pocs anys en sortiré esquarterat sense sang.
Suo de valent. Em dutxo i aprofito el sabó gentil.lesa de la casa pensant que és millor que em passi al supermercat del costat a mitja tarda.
Aprofito abans de dinar per visitar-lo. Ell portava anys i anys que en tenia moltes ganes que el veneréssin per l’ Absurd, per la seva magnificiència exposada en retoladors, olis, plàstics on donava lloc a tota una sèrie de belles deformitats en l’avantsala del seu zènit que planteja moltes preguntes amb respostes interrogatives. Ho vol així. Que el comprenguéssin per una vitalitat que consistía, precisament, no comprendre-la.
Onze en punt. Surto de la pensió escopetejat al centre. M’aturo en una cafeteria que té més imatge de cerveseria i, tractant-se d’un local esquifit però acollidor, de les seves parets verdes rebossen antiqualles – fotografíes, mural de fantasmes de pagesos, bugaderes i escolars de somriure esborrat; rellotges no en falten , aturats en un temps que no pot transcórrer perquè ja no existeix; reclams publicitaris de posguerra de pots de llauna en conserva que hom pot contemplar desde unes taules de fusta sòlida mentre es pren un café amb llet, i dos donuts acompanyats de suc de taronja per neutralitzar la gola seca del matí. Puc sortir a la terrassa però el Sol incinera i les taules exteriors també toquen els graons de la vorera presa dels taurons de quatre rodes. Prefereixo l’interior càlid i acollidor malgrat l’antipatia de la mestressa que m’ atèn vers al desconegut que es presenta tot d’una vestit amb pantalons curts color caca d`ànec i una samarreta gris amb descripcions illegibles.
Pujo grimpant pel carrer Sant Pere i començo a preuar el canvi; les llibreries i les botigues d’articles desfets que es confonen en els negocis de reclam turístic. L’enorme estàtua de l’Ou assegut a la trona no sembla dominar pas la situació, però assimila un gest de cansanci en el seu posat que no amaga una eterna grandiloquència imperant.
La cua no és gaire llarga, per accedir al Palau Líquid, Castell de la Serp, Lavern d’Àngels Daurats i Ovípars, custodiats per mòmies de guix i heures recobrint els cossos d’un avi i d’una puta dins d’un cadillac sense vida conduit per un inert xòfer amb la mà de metall tot vigilant al pati una vegada s’hi ha accedit a l’edifici. Abans d’acomiadar-me de l’exterior un home de raça gitana explica acudits i renega dels cantautors mentre maleeix les mosques de la plaça. No molt lluny una dona d’aspecte obscur ven gravats inapreuables fets a mà.
Em perdo al vestíbul. Però finalment accedeixo al Pati. Les estatuètes de l’Acadèmia vigilen aquell pou de celobert amb el vehicle negre i el vaixell clavat d’una enorme estaca, mentre el paraigues s’obre i es tanca com una Rosa Negra evitant la Primavera Eterna mentre els homes daurats beneeixen en benvingudes perpètues aquell món. A la sala contígua, un vestíbul d’il.lusions òptiques amb un gran vitral de sostre que sembla voler caçar com una xarxa de pescador els estels durant la nit, em mira amb elegancia. Però no veig cap rostre, sinó metall i vidre.
Entro en una bodega d’imatges. La majoria representant una mateixa figura o un paisatge cubicle. Menjar putefracte banyat en or. La cambra és petita però val.luosa d’alarmes ajupides com si fóssin els autèntics espectres embriagadors d’unes ganes de robar en aquell temple de cartró, pedra, filferro i il.lusions amb la fantasmagoria afegida d’un llegat que cau com una túnica arrossegada per l’impacte d’un llampec.
Més sales. Orígens i Finals. Murals de Proteu d’un classicism cibernètic. Estereoscòpic. Parets blanques. Quadrícules de foc que esborronen el Renaixement artístic on surten sants representats i grecs endimoniats pel pànic. Tomba.
A la segona planta, l’actriu rossa, però el seu cabell dins el cervell és de selva verda color Mantis Religiosa mentres l’habitació de llar de foc i sospir de sexe dormen la seva mirada, pensaments i olfacte acaba en un bany del revés. Dues noies castanyes esperen rera meu. Veig la Monalissa en dos que es fan quatre. Contemplo la rossa desde la lent. Dues noies morenes es colen per seduirla penetrant els ulls a través de la lent.
Quadres i donacions. Esbossos i gargalls de tinta. Esquitxos esbudellats que emergeixen del cavallet. Passadissos blancs, clars i obscurs. Cambres mortuòries amb garbuixos de biblia española i imatges de culs. Les estautetes vigilen des dels seus llocs. L’Espectre de la Màscara vigila l’escala.
No hi ha sang però si malformació del cel blau, de la costa, d’aquell planeta de postal gran que s’ha menjat el cràter petit. L’innocent mariner que contempla la merda a la platja en forma de tronc que representa la porta d’un cavall. Les dones d’esquena son les mateixes i les images a través del láser comencen a desaparèixer a mesura que t’allunyes. Un mico vigila el dormitori mentre a l’altre punta una ninfa de tamany natural sembla estar estar tranquila sense tenir en compte els quatre peus del sostre que clamen ser més déu que Déu i tots els falsos éssers suprems. La vigilant diu que no flaixos. Però l’ànsia no pernocta en el descans que no s’atura i el cap amb cua de serp que podria representar el budell d’una balena famèlica somriu amb ceguesa sàtira. Accedeixo al diamant. Sepulcre del luxe automàtic que batega amb un vermell brillant. La foscor que dona a la llum calorosa del carrer.
Dues fantasmes africanes de blanc travessen al costat d’una de les inmortalizades façanes de l’Edifici. Els semàfors dormen, els cotxes resten quiets. L’ull negatiu de l’Àliga que no retrata per no eliminar.
(continuarà…)
|
Contactes
Registra´t
