| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Hubble
|
|
| |
Escena a la Biblioteca
 dilluns 4/octubre/2010 - 08:28  1094  7
Fa unes setmanes era a la Biblioteca de la facultat, intentant canviar d'hemisferi cerebral per deixar les lletres aparcades i abraçar les ciències, quan el meu cap, ansiòs de trobar un carreró que li treiès de les matemàtiques, és va trobar amb el carrer de l'antropologia.
Mirant a tot arreu per no mirar el meu llibre, no gaire lluny vaig topar amb una escena, aparentment normal, entre un noi i la noia aseguda al seu davant: Ell li demana disculpes. Ella no el sent. Ell hi torna (sembla ser que havien tocat els peus). "Ah, no passa res" diu ella amb gestos (potser és estrangera. Sembla nòrdica) i continua estudiant.
A ella la conec de vista. Sempre que hi vaig, ella hi és, i sempre a la mateixa taula. Aixecant la vista ara sí, ara també. Potser per això la recordo. Potser repasant el que acabava de memoritzar. Potser buscant algun carreró per on evadir-se ella també.
Fins aquí, tot normal. Tan normal que gairebé torno als estudis. Però no va acabar aquí. Ell va continuar dient-li coses. Intermitentment. Mai sabré quines frases, potser ella tampoc. Fins que es va aixecar per un llibre.
No sé si casualment, o a causa d'això, ella va sortir a fer una pausa (suposo, ja que ho fa cada dia i hi deixa llibretes). Quan ell tornà, se'l va veure molt neguitós, mirant a tot arreu, dedueixo que buscant-la. Ell també sortí, gràcies a les parets de vidre el vaig poder veure. Buscava gairebé amb ansia. Quan va tornar va esperar assegut una estona. Després, es va aixecar, va fer quatre ullades als voltants, li va escriure una nota i va marxar.
No vaig poder estudiar més fins que ella va tornar. Ordenant de nou els apunts la va veure. Semblava q li costava entendre-la, però crec q ho va fer. Va aixecar el cap i va mirar a tot arreu, potser buscant-lo a ell, potser mirant si algú s'havia adonat de l'escena i ara la mirava a ella (vaig dissimular prou bé), potser va trobar l'amor, potser només incomoditat, el cas és que no he tornat a veure-la mai més.
Podria jutjar-los, dir que ell era un sortit-acosador, o que era un pobre romàntic. Dir que ella era una estreta, una calentapolles o una pobre "víctima"... Però crec que la diferència entre el xafardeig i l'observació és la presència o absència de prejudicis i judicis de valor.
El xafardeig crec que no porta enlloc, però l'observació em va portar a fer-me unes quantes preguntes sobre les relacions humanes... Potser mai les podré respondre. Potser tots 3 vam perdre aquella tarda...
Potser vaig aprendre més així, que obrint el llibre...
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Hubble |
Preciado, Mou i altres coses del futbol...
Monday, November 15th 2010, 7:45 AM
És curiós veure el món del futbol amb una mica de distància. La gent es casa amb un equip i s'oblida de pensar en res més que de com defensar-lo de les crítiques, per molt raonades que aquestes siguin. S'oblida de perquè es va fer d'aquell equip i de perquè és d'aquell equip.
Jo veig el fútbol perquè m'agrada com esport. Però el veig com a espectacle, igual que veig una peli, o una obra de teatre. A mi m'encanta Brave Heart, però no "sóc del Mel Gibson". De fet no tinc res a veure amb la seva forma de pensar i de fer i no el defensaré mai.
En futbol sóc seguidor del Barça, perquè m'agrada el seu estil, i sé que la majoria de vegades m'ho pasaré bé veient-lo, a més de que sóc partidari de la seva filosofia de joc i de base, i m'agrada el tarannà d'entrenador i jugadors. Però si això canviés, deixaria de "ser" del Barça i em faria potser de l'Arsenal o l'Ajax o d'algú que s'assembli. Algú em diria "xaquetero", però m'ho diria algú per anar a veure una peli del Tim Burton en lloc d'anar a veure la cutre Apocalipto?
Per això, quan veig la defensa cega al Mourinho, i la crítica desmesurada a Preciado, em faig creus. Em faig creus perquè a vegades prové de gent amb dos dits de front, que si veiés el tema sense colors ni noms, pensaria molt diferent.
Se'ns oblida que són els equips els que estan per sota nostre, per sota de l'afició, viuen de que nosaltres els seguim, al camp o a la tv. En lloc d'això, hem de defensar el que diguin ells, i si a l'endemà diuen el contrari, doncs nosaltres tb, i amb més énfasi!
Suposo que tot això no és més que la canalització de rabies, frustracions, etc. d'una determinada gent, i la resta, que s'ho prendria d'una altra manera, es veu arrossegada a aquest joc sense questionar-s'ho.
En fi, que hi farem, ja sabia on em ficava quan em vaig aficionar a aquest esport, però quina llàstima, no?
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
