| |
SUMTUOSITATS CATÒLIQUES I NO.
 dilluns 15/novembre/2010 - 05:44  524  1
“Un fariseu va invitar Jesús a menjar amb ell. Jesús entrà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que era una pecadora. Quan va saber que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb una ampolleta d'alabastre plena de perfum i es quedà plorant als peus de Jesús, darrere d'ell. Li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum.
El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora». Jesús li digué: «Simó, t'haig de dir una cosa».Ell li respongué: «Digues, mestre». «Dos homes devien diners a un prestador: l'un li devia cinc-cents denaris, i l'altre, cinquanta. Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d'ells et sembla que l'estimarà més?».
Simó li contestà: «Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran». Jesús li diu: «Has respost correctament». Llavors es girà cap a la dona i digué a Simó: «Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc». (Mt 7,36-8,3)
Una de les crítiques que s’ha fet de la visita del Papa a Barcelona és que ha estat sumptuosa. No sé exactament el que és vol dir amb això: que ha estada envoltada per un luxe desaforat? Que els diners que s’han gastat en aquest viatge es podien haver donat als pobres?
Penso que afortunadament per l’església, té tot tipus de gent: la gent que treballa a les trinxeres de la misèria – allà on no hi vol ser ningú més – i gent que treballa als gresols del pensament i de la bellesa. És cert que Jesús va predicar a favor dels pobres, però no és cert que prediquès en contra de la bellesa i la sumptuositat.
L’exemple de l’evangeli que cito és molt clar.
Què vol dir sumptuositat? La catedral de Burgos, la Basílica de Santa Maria del Mar o de la Sagrada Família, Sant Pere del Vaticà són sumptuosos? Bach, Haydn, Beethoven, Mozart són sumptuosos? El Greco, Murillo, Gaudí són sumptuosos?
L’art és sumptuós? L’art és innecesari? Quina part del triomf del cristianisme és deu a l’art? No serà que, com deia aquell gran poeta comunista que fou Gabriel Celaya, que va escriure:
La poesía es un arma cargada de futuro
Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.
Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.
Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.
Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.
Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.
Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.
No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.
Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.
La meva ignorància no em deixa veure on s’acaba aquesta “poesia necessària com el pa de cada dia” i on comença la sumptuositat. I no només en l’església catòlica, és clar, perquè també hi ha escampada molta bellesa – aparentment innecesària – en molts monuments civils. I penso en els grans poetes espanyols de la generació del 27, la majoria d’ells revolucionaris d’esquerres i, a l’hora gongoristes.
I em faig un embolic amb tot plegat. Però que a Bach i companyia que no me’ls toquin.
|
Contactes
Registra´t
