| |
WHEN YOU´RE STRANGE
 diumenge 12/desembre/2010 - 06:38  1590  2
(****) Amb dos anys de retràs finalment ha arribat l’estrena de “When You’re Strange”(què hi farem amb el documental “Let’s Get Lost” del saxofonista Chet Baker se’n van tardar vint), tota una repassada per a fans, iniciats, reiniciats, o no, de la mítica banda californiana The Doors que va representar l’obstacle a l’ombra de les defenestrades presències en el panorama musical de grups de l’altre banda de l’Atlàntic com els Beatles, The Rolling Stones o The Who, que ja estaven en discordia entre ells per fer-se amb la part del lléo del mercat del rock.
El grup nord-americà compost per Ray Manzarek (teclat), Robby Krieger (guitarra), John Densmore (bateria) i Jim Morrison (veu) no en tenia prou amb excedir-se musicalment amb unes composicions i lletres que avui dia encara fan posar la pell de gallina a milers d’oients de diferents generacions que generen encara compres milionàries anuals dels álbums que van editar (sesne comptar recopilatoris, sis) , a punt de cumplir-se els quaranta anys de la mort del seu líder, una misteriosa matinada del 3 de juliol de 1971 a Paris.
Pel qui és molt fan (un servidor) d’aquest conjunt psicodèlic que va dessagnar contra la intervenció al Vietnam, atacava la injusticia pels Drets Civils (assassinats de Robert Kennedy i Martin Luther King) i bevia o insuflava d’unes modes perillosament passatgeres representades per un jovent aleshores contracultural (des dels multitudinaris vivacs hippies de Woodstock a l’illa de Wight, batudes contra les autoritats o la macabra obra inductora que va deixar el gurú Charles Manson amb l’assassinat de l’actriu Sharon Tate), “When You’re Strange” és la perfecta font de recopilacions, arxius, així com una testimonial referèncie a les sobredosis d’escàndols amb alcohol, sexe o drogues. El film deixant de banda la vida tan aprofundida de Jim que Oliver Stone ens va exposar en la seva cinta de 1991 “The Doors”, o al llibre “Jim Morrison, Vida, Muerte y Leyenda” de Stephen Davis (les violentes discusions amb la seva xicota Pam, el seu casament rúnic amb una periodista que se les donava de vestal, ni la demostrada relació comercial que tenia Jim Morrison amb l’aleshores un jove camell, muntador de decorats i aspirant a actor anomenat Harrison Ford).
“When You’re Strange” es vessa amb el grup sense saltar-se els marges. Això sí; sempre en l’òrbita de maldecaps que va generar el seu cantant, però tampoc desmitificant el conjunt. I és la fórmula que s’espera tractant-se d’un grup ancorat a una època de difícils digestions democràtiques que s’esbudellaven al seu païs.
Si s’és coneixedor d’aquest anecdotari, el resultat frega la previsibilitat i si no arriba a més es deu al muntatge que empra DiCillo afegint la cirera al pastís; seguint un ordre cronològic, des dels inicis a Venice Beach, primers concerts al Whisky a GoGo i la triomfal com provocativa presència televisiva a Nova York al Show d’Ed Sullivan. Els turbulents concerts a New Haven i Miami amb cordó policial eclipsant el grup són exposats al film com un eix vertebrador d’un ull de l’huracà difícil de sortir.
La cirera al pastís l’aporta el mateix DiCillo segmentant, de manera cronológica, els concerts, gravacions i edicions de The Doors, amb fragments del film experimental “HWY, An American Pastoral” (1969), un migmetratge experimental concebut com a “road movie” que va rodar Jim Morrison (havia estudiat Cinema a la UCLA) i on el veiem fent autoestop al desert, per acabar conduïnt un cotxe per arribar a la gran ciutat.
Títol Original: When You’re Strange
Direcció: Tom DiCillo
Intèrprets: Johnny Depp (veu narrador), The Doors
Nacionalitat: Estats Units
Durada: 86 minuts (B/N i color)
Gènere: Documental
Any: 2008
Data d’Estrena: 13/12/2010 (Cinemes Verdi, Barcelona)
Enllaç: www.youtube.com
|
| |
sinn3rboy |
El vaig veure farà cosa d'un més...
Monday, December 13th 2010, 4:39 PM
...al festival aquest de documentals de Bcn.
Crec que l'has guarnit i mitificat una mica massa, hehehe...però ho entenc.
Em sembla que el públic es va quedar amb aspectes més mitòmens, però aquest ja és el seu problema.
Un bon documental és difícil de fer, i aquest està MOLT ben muntat; manté molt bon ritme durant tot el metratge, manté l'interés, hi ha la tensió adient de música...
En la meva opinió, el documental destil·la un Jim que vivia com volia, sense regles ni responsabilitats: absolutament lliure...però la vida no és així. La seva manca d'acoblament en el món es va combinar amb la casualitat dels The doors, i tot li va sortir rodat fins que va petar. Evidentment.
Per això en Jim era tan bon poeta: perquè describia un món que no entenia, i veia com un somni. I per això era tan bó a l'escenari: perquè era lliure i podia actuar com vulgués.
El documental et deixa reflexionant...perquè ens sentim reflectits en alguna de les inquietuts d'en Jim.
I ara, me'n vaig a escoltar "The crystal ship":
www.youtube.com/watch?v=2WW9T6mRkQA
|
 |
|
Contactes
Registra´t
