| |
Els dubtes d'un Diaconus
 dimarts 28/desembre/2010 - 09:10  1192  1
El Diaca seu tranquil damunt d'una roca enorme a la riba del riu, medita. L'aigua corre sota seu i els ocells enraonen dins el bosc, però el Diaca no sent res del que passa al seu voltant, està intensament ocupat en la seva tasca. Busca un estat profund de concentració, un aillament total del món, un espai oníric on no hi hagi ningú més, un lloc on trobar-se amb si mateix i descobrir, en el seu interior, alguna veritat elevada que respongui a una de les grans preguntes que des de sempre s'ha fet l'home. Qui sóc? Qui m'ha creat? Per què sóc en aquest món? Quin és el secret de la pau i l'equilibri? Com puc allunyar els sentiments negatius? Quin és el sentit de la vida? On rau la felicitat?
El cap li bull amb totes aquestes qüestions, sap que per trobar respostes ha d'oblidar-se de les preguntes, però li costa buidar la ment, hi ha alguna cosa dins seu que li fa sentir impaciència i el manté neguitós, alguna cosa que l'oprimeix i el pressiona a la part baixa del ventre, una sensació d'urgència s'apodera d'ell i s'adona que s'està a punt d'orinar, es posa d'empeus i, a corre-cuita, baixa de la roca, es descorda el cinturó i, inmediatament, allò que l'oprimeix comença a vessar tenyint lleugerament l'aigua del riu.
A mesura que es va buidant la seva bufeta sent com es tranquilitza i es buida també la seva ment, llavors, amb el cap cot, mira cap a baix i veu el seu membre arraullit pel fret, mai ha estat un home gaire ben dotat però les baixes temperatures fan que la seva cuca es vegi minúscula entre les seves mans, en veure-la així, sobtadament li arriva la il.luminació i trova la resposta que havia estat buscant, i és clar, pensa, la felicitat en aquesta vida rau en les coses petites.
|
Contactes
Registra´t
