| |
EL MENYSPREU A CATALUNYA
 divendres 2/maig/2008 - 01:29  434  2
El nomenament de Carme Chacón i Celestino Corbacho com a ministres espanyols de Defensa i de Treball, respectivament, és d'aquells que produeixen vergonya aliena. Si el PSC tingués el més mínim sentit del ridícul, els seus 25 diputats a Madrid trencarien la disciplina de vot amb el PSOE en la primera oportunitat que es presentés i n'assumirien les conseqüències. El problema és que el PSC no sols no té sentit del ridícul, sinó que tampoc no té consciència nacional catalana. Té consciència nacional, sí, però espanyola.
La seva humiliació, però, ja va començar la nit electoral del passat 9 de març quan Zapatero va tenir paraules d'agraïment per a la delegació andalusa del PSOE i cap ni una per a la catalana. Cosa lògica, ben mirat, atès que molts dels vots no ho van ser a favor del PSC sinó en contra del PP. Així les coses, és evident que les humiliacions havien de continuar. Unes humiliacions, per cert, que adquireixen una gran dimensió si ens remuntem a l'endemà de les eleccions i recordem les proclames del quintet nacionalista espanyol –Montilla, Chacón, Iceta, Ferran, Zaragoza- en el sentit que la victòria del PSC faria que Catalunya tingués una rellevància extraordinària a Madrid fins al punt que no ens n'acabaríem els beneficis. Trenta-cinc dies després de tan galdosa eufòria, els fabulosos guanys de Catalunya s'han convertit en dos ministeris de nivell menor i encara gràcies. Ni tan sols Joaquim Nadal ha aconseguit ser ministre tot i que el PSC, dies abans, ho donava per fet.
El cas de José Bono també és una prova de la inutilitat de votar PSC per part d'aquelles persones de bona fe que pensen que això afavoreix Catalunya. ¿Creuen de debò, aquestes persones, que els 25 diputats del PSC afavoreixen Catalunya quan voten a favor del nomenament d'un catalanofòbic com a president del Parlament espanyol? L'excusa del partit, ja ho sabem, és que, a canvi, Teresa Cunillera n'és la vicepresidenta primera. I és cert. Allò que no diuen, però, és que Teresa Cunillera és tan nacionalista espanyola com José Bono.
Però encara hi ha una prova més fefaent del menyspreu a Catalunya per part de Rodríguez Zapatero, en particular, i del Partit Socialista, en general: la continuïtat de Magdalena Álvarez com a ministra de foment. Que un personatge tan esperpèntic, blasmat pel conjunt de la societat catalana, es mantingui en el càrrec demostra dues coses: una, que l'espanyolització de Catalunya comporta la seva desaparició; i dues, que lliurar la Generalitat als actors d'aquesta espanyolització ha estat un error que no es tradueix tan sols en els centenars de milers de vots perduts per ERC sinó en el suïcidi que suposa per a Catalunya la presència del PSC en el Govern del país.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
