| |
La meva València
 dissabte 19/febrer/2011 - 05:37  1612  3
Fa temps, molt de temps, un home silenciós però de mirada eloqüent, de planta molt fina, però amb mans tortuoses, es va plantar al llindar d'una casa que no va saber dir si era seva o d'una família que no el recordaria. Duia un vestit de soldat esparracat i una boina negra calada fins al nas, que gairebé no el deixava respirar, si és que no ho havia deixat de fer abans de cofar-se-la. Era la disfressa dels abatuts, dels oblidats en una cruïlla de disbarats.
Tornava d'un front on es va perdre l'última guerra. Una guerra negra com l'ànima del diable. Havia arrossegat l'esma des de la fi del riu fins a les portes d'una ciutat en plena desbandada. Ell, però, ja no volia ni podia córrer enlloc, perquè tots els camins s'havien desdibuixat per la brutícia.
No tenia sarró, durant el camí de retorn només havia pogut rossegar quatre cartutxos xops de fel i la punta retallada del fusell. Els companys del seu escamot havien estat cosits a trets en un revolt ple d'esbarzers, aviat roquissars avall o bé els havien capturat per a recloure'ls en una presó de nit perpètua.
Ell havia fet veure que era mort al costat d'un soldat afusellat, pel mal atzar que s'havia disparat a un peu mentre feia net el canó de l'arma i deien que ho havia fingit amb la intenció de defugir les pluges de bales a primera línia de foc. Encara no sabia com era que no havia parat boig amb el brunzit dels espetecs que van travessar el noi. Sempre li recaria de no haver-li fet de flassada. Massa covardia per plantar cara a la vergonya.
Després, quan va poder ressuscitar o morir de nou, s'havia camuflat amb un uniforme dels del bàndol contrari, un bàndol que aplegava una carretada de noms familiars; pertanyien o havien pertangut, abans que els els haguessin robat els homes de blau, a companys d'escola, amb qui un dia van compartir lectures de March, sàtires eròtiques de la València il•lustrada, cròniques dels crims de germanies i intrigues dels Borja explicades per un "hermano" molt maliciós.
Què feien, es demanava, aquells companys tot el dia de cara al sol, cantant en llengua estrangera edictes de rucs vestits de gala que havien començat una guerra per resquitar-se de les batalles perdudes al RIF? Què feien somiant unidades nazionales en una terra que sols sabia fomentar la diàspora dels poetes, dels rapsodes i dels joglars, que són els únics que poden compondre el mite d'un poble amb arrels comunes? Aquelles preguntes que adreçava al vent, en un silenci sord, en una mudesa volguda, a un interlocutor que havien fet callar a cops de crits, les reservava per a mi, la nena que un dia s'asseuria a la falda i que li tornaria la clau de la casa que un dia va trobar barrada tornant de la pols i la mort.
Aquest home era el meu avi. Va néixer a Moncofer abans de la dictadura del Primo i va eixir d'aquest món ara fa més de 20 anys per una ferida que mai no li va cicatritzar del tot al pulmó esquerre. Els metges van dir que fumava massa. Avui li he dedicat un pensament en la seva llengua, amb tant de lirisme com he estat capaç, lirisme desmanegat és clar, com no podria ser d'una altra manera per la néta d'un poeta disfressat de soldat.
|
Contactes
Registra´t
