| |
Endormiscat
 dijous 7/abril/2011 - 02:15  1353  0
Endormiscat, però no adormit. Estava ajagut sobre la hamaca que tenia lligada al jardí, entre dos magnífics roures que li tapaven lleugerament el sol d’agost. L’ambient era càlid però sec. Quiet, sense moure ni un dit, estava tant bé que no hagués canviat aquell moment ni per tot l’or del món.
No pensava en res, només sentia.
Sentia com la brisa li llepava la pell i jugava amb picardia a canviar de temperatura. Càlida i seca tant sol volia prendre-li les minúscules gotes d’aigua que sortien dels poros del seu cos. Podia escoltar com el mateix vent movia les fulles dels roures que tenia a sobre, i aquestes amb esforç es negaven a deixar la branca on estaven subjectades. I veia a través de les parpelles tancades aquesta lluita aferrissada en forma d’ombres ballarines.
Enmig d’aquella calma tant reconfortant i tant plaent res del que passava al seu voltant tenia importància. Cap dels seus problemes existien, eren anècdotes d’altres persones que el feien somriure per la seva absurditat.
Feia minuts, potser hores que estava estirat, absolt del món, només amb la seva pròpia companyia i deixant que la raó per fi dormís, quan va notar un petit canvi. No podia assegurar que aquell canvi es produís justament en aquell instant, però sabia que s’havia produït. Era una sensació...un instint.
Va començar amb una variació de la temperatura i va continuar amb un augment de la brisa. Dos petits canvis que l’allunyaren del confort total. Sense obrir els ulls va saber que s’havia tapat el sol; els seus ulls ara només veien negror, ja no hi havia la claror ataronjada que es colava per les parpelles.
Va començar a concentrar-se més amb el seu entorn, encara quiet, sense obrir els ulls. El cor començà a bategar-li més ràpidament. No podia explicar per què, però el seu cos l’alertava. Sentia por. Una por que començà a ser irracional i l’esperonava que fugís. Que obrís els ulls i no perdés més temps en intentar comprendre. Que corregués...
Quan els seus músculs començaven a traccionar-se i la seva pell a estirar-se es despertà la raó. “No passa res. Només s’ha tapat el sol”. Es va calmar, però el cor continuava al seu ritme accelerat.
Tenia fred. No era normal tenir fred quan minuts abans la seva pell suava. Tot era massa fosc i allò tampoc era normal per molt que per sobre seu passés el núvol més negre.
La raó va deixar d’importar quan va notar aquella presència
L’estómac va ser el primer a reaccionar tancant l’entrada i el cor l’acompanyà imposant un ritme frenètic. Tenia pànic. El cos que abans li havia dit que escapés i obrís els ulls ara li deia tot el contrari. Sentia clarament com alguna cosa es movia al seu voltat i s’acostava a ell. Lentament, sense fer ni mica de soroll, però movent l’aire. Era molt a prop, massa a prop, però no podia sentir-lo. Ni la respiració, ni el cor, ni tant sols la sang al córrer per les venes. Res de res, només el batec escandalós del seu propi cor.
-Et vinc a buscar.
Va sentir que el vent deixava arribar aquelles quatre paraules com si d’un sospir es tractés. No era una veu, no tenia so, més concretament era absència de so que es convertia en paraules.
La reacció va ser immediata. Els nervis van contraure els músculs de la cara i es van obrir els ulls. Van ser dècimes de segon, potser menys, abans que es tornessin a tancar, però una imatge es va quedar gravada a la seva retina.
Era la imitació d’un rostre humà. Imitació perquè aquell rostre estava absent de qualsevol rastre de vida. Tenia la pell pàl•lida i arrugada. Tant pàl•lida que el marbre radiava color al seu costat. Al lloc on havien d’haver anat els ulls hi havia obscuritat, com si dos forats negre haguessin xuclat tot el que hi havia dins. I els arrugats llavis, com dos trossos de carn seca, dibuixaven un burlesc somriure
No es podia creure el que els seus ulls li deien. Per ell era impensable l’idea d’un fantasma, o de qualsevol cosa que se li escapés del seu coneixement. Segurament estava somiant; un malson massa real. Segur que quan tornés a obrir els ulls veuria que res del que havia vist era real i, fent un gran esforç, els va tornar a obrir.
Ja no hi havia rostre; no hi havia terror. Només hi havia aquella immensa roca que queia just dos metres per sobre d’ell.
|
Contactes
Registra´t
