| |
ADEU ESPANYA
 dimecres 14/maig/2008 - 01:33  467  4
Españolito que vienes
al mundo te guarde Dios,
una de las dos Españas
ha de helarte el corazón
Amb aquests senzills versos, escrits segurament en terres valencianes, preparant el camí de l'exili que el portaria a morir en terres nordcatalanes (a Cotlliure, el 1939), el gran poeta andalús Antonio Machado, deixava marcades amb lletres de tristesa una realitat que ens ha acompanyat durant segles: la incrustació en el més profund de les entranyes de Castella, de l'Espanya eterna, de l'Espanya de la caverna, de l'Espanya dels somnis imperials que tan bé definia un altre poeta, en aquest cas català, Joan Maragall - nascut quinze anys abans que Machado-, en aquella excepcional Oda a Espanya:
les teves glòries i els teus records
records i glòries només de morts
has viscut trista
i eren tes festes els funerals
oh trista Espanya
I aquesta Espanya a la què alguns, de dins estant, intenten portar cap a una societat que respecti uns mínims valors democràtics, ressorgeix de manera intermitent com un nou Guadiana amb la contraposició dels valors més baixos de la condició humana: la mentida, l'odi, la venjança i la desqualificació. Els sentiments més espuris que avui encarna el Partit Popular farcit d'elements d'extrema dreta que el porten a l'altre costat d'on voldria ser: homologat com a partit conservador. Ho deia molt bé Manuel Castaño (El Punt, 9 març) parafrasejant Machado: "dues corrues contràries de manifestants qualsevol de les quals us pot gelar el cor". Per sentenciar amb contundència: "Ara bé, quan algú creu que el nombre de gent que ha sabut treure al carrer és l'argument suprem, llavors comença el feixisme".
I aquesta és la realitat d'unes forces polítiques que, en no haver-hi ruptura a la mort del dictador, han esperat el moment oportú per a anar de mica en mica instal·lant-se en tots els ressorts del poder ( des de la Justícia fins a l'Església, passant pels mitjans de comunicació i les finances), a fi de mantenir secularment els privilegis d'una casta minoritària (amb el suport dels poders fàctics de sempre) que es nodreixen d'una mà d'obra barata -alimentada els darrers temps amb uns suposats progressistes Ciutadans, identitaris com qui més-, amb el record dels vells somnis de la Gran Castella imperial, davant l'imminent perill de perdre les últimes colònies a dins d'això que s'ha donat a denominar Espanya.
Són vora tres-cents anys que Catalunya viu amb l'ai al cor, per por de les convulsions cícliques d'aquesta Espanya que ens té ocupats, assetjats i espoliats. Ha arribat el moment de fer com Txèquia i Eslovàquia: asseguts al voltant d'una taula, civilitzadament, acordant la separació definitiva. Bon veïnatge, però cadascú a casa seva. No tenim perquè pagar els mals humors d'una societat que, per molt veïna que sigui, ens és aliena. Quan deixin d'una vegada l'infantilisme crònic que els atenalla, ja en parlarem. En la construcció d'una futura Europa dels pobles ja ens hi trobarem. De moment m'apunto al darrer vers del poeta: Adéu Espanya!
|
| |
|
Contactes
Registra´t
