| |
UN MAREMAGNUM D’INDIGNACIONS .
 dilluns 6/juny/2011 - 07:47  562  1
Aquest és un paÃs laberÃntic, barroquÃssim, més complicat que sortir viu d’una pirà mide de Egipte. Després d’anys de crisi, després de rebre hòsties d’aquà i d’allà , va un grup de joves i de no tant joves – però joves d’esperit, això sà – i s’indigna. Però aquesta indignació que al començament era compartida per moltÃssima gent de mica a mica va sentant algunes tesis i llavors passa el que aquà és inevitable: n’hi ha que s’indignen amb els indignats.
I ja hi som. Hi ha per una banda els indignats, d’altra banda els indignats amb els indignats i encara els indignats amb els indignats amb els indignats i encara els indignats amb els indignats amb els indignats amb els indignats. I aixà l’indignació va creixent per totes les corrents sociològiques, ideològiques, lògiques i ilògiques de la nostra ciutat.
I, és clar, en aquest maremagnum d’indignacions no hi ha qui en tregui l’aigua clara. Perquè qui no està indignat amb els polÃtics i els banquers, està indignat amb qui està indignat amb els polÃtics i els banquers i qui no està indignat amb els indignats que han decidit que el català era la llengua dels polÃtics i dels banquers (?) i qui no està indignat perquè els indignats no fan servir banderes catalanes i sà sÃmbols llibertaris o d’altre mena etc...I la barreja d’indignacions és d’aquelles que et destrocen la panxa.
A mesura que van passant les hores, els dies i les setmanes tinc la sensació que l’indignació està esdevenint quelcom semblant a aquella sopa que els cientÃfics que hi entenen diuen que fou la mare de la vida i de la que van sortir totes les espècies. D’aquella sopa primigènia no sé si tot fou aprofitable o si algunes coses se n’anaren directament al carall o si unes coses es menjaren a les altres com sempre acaba passant.
El principal problema dels indignats és que han passat de ser una potencialitat a ser quelcom concret. Aquà segueixo Aristòtil i Sant Tomà s d’Aquino, pedres angulars d’Occident. Mentre els indignats eren una potencialitat tothom hi podia estar més o menys d’acord. Perquè a aquesta vida qui més qui menys té dret a indignar-se. Per exemple, el rei d’Espanya i la seva famÃlia potser estan indignats per l’etapa gloriosa que està vivint el Barça. Però d’altres estem indignats per l’existència de l’estat espanyol i de la monarquia. D’altres estan indignats contra la catalanitat i el catalanisme.
I aixà resulta que o bé el moviment és quelcom eteri que recull un malestar general i no serveix per a res o bé concreta indignacions i contrapropostes i comença a deixar fora d’altres indignacions i d’altres propostes.
Si els indignats passen de ser un sentiment a ser un moviment hi haurà gent que no voldrà fer el viatge amb ells perquè estaran indignats per altres coses o perquè s’indignaran amb les seves propostes. Però si no passen de ser d’un sentiment a un moviment es disoldran en el no-res. Tampoc necessà riament han de ser un sol moviment, sinó que en poden sortir diversos. I jo crec que això és el que seria la solució óptima: presentar diverses propostes de canvi a la societat i que sigui la societat la que triii.
Sinó aquesta sopa d’indignacions acabarà en un empatx o es perderà en el no-res i ja que la Plaça Catalunya ha estat ocupada tants dies jo crec que n’hauriem de treure algun rédit, no?
|
Contactes
Registra´t
