| |
Cambres secretes a la piràmide
 dijous 22/maig/2008 - 04:40  1211  3
El principi de les radiografies és ben senzill: un tub emet rajos X, que travessen un objecte —imaginem per simplificar que massís i tot del mateix material— i van a parar a un detector que pot ser, per exemple, una placa fotogràfica; alguns dels rajos X, són absorbits per l'objecte, i a la placa hi queda la representació de l'ombra del objecte —que des del punt de vista dels rajos X, és translúcid.
Si l'objecte, a l'interior, tingués un buid, els rajos que passessin per allí, serien menys absorbits, i a la placa es veuria com una ombra en negatiu del buid. Això és corrent en les radiografies, un os trencat deixa una zona buida, i a la radiografia surt la fractura com una línia més fosca —perquè la placa és un negatiu fotogràfic.
Seria molt interessant poder aplicar aquest mètode per detectar si hi ha galeries secretes dins una piràmide, per exemple. Però hi ha un problema, els rajos X només penetren uns centímetres a la pedra.
Si féssim servir rajos gamma, que són el mateix que els X, però de més energia, podríem arribar a penetrar uns metres però pocs.
No, cal buscar alguna mena de radiació més penetrant.
Hi ha una radiació, que és moltíssim més penetrant que els rajos gamma, massa penetrant. Són els neutrinos, i el Sol n'és una font poderossíssima, tant que cada segon, arriben a cada mil·límetre quadrat de superfície encarada al Sol, 700.000.000 neutrinos. Però són tan penetrants, que la immensa majoria travessen tora la terra sense ser pertorbats per la seva matèria i s'escapen per l'altra banda. Ni ombres ni detectors, tot és transparent per els neutrinos.
Però afortunadament hi ha unes partícules que tenen un poder de penetració en la roca, adequat per els nostres fins. Són els muons d'alta energia.
Un muó, és una partícula en tot idèntica a un electró, llevat que té una massa 208 vegades més gran , i que en una mitjana de 2,2 milionèsimes de segon es desintegra en un electró... i dos neutrinos.
Els muons es poden produir amb els acceleradors de partícules, però no de les energies més adequades per travessar una piràmide i a més, en massa poca quantitat. De totes maneres, un accelerador és un aparell que mesura kilòmetres, i no es podria transportar a l'indret adequat.
Però la natura és generosa i ens en ofereix de franc.
Els rajos còsmics, no poden ser muons, ja que tenen una vida curtíssima, i es desintegrarien només sortir de l'astre que els produís. Els rajos còsmics només poden ser formats per partícules estables, les que més ens interessen a nosaltres, són els protons, nuclis d'hidrogen que impacten a grans energies amb els àtoms de l'alta atmosfera terrestre. I és aquest impacte el que pot produir muons, que continuen bàsicament seguint la mateixa trajectòria que el protó que els va originar.
Si el raig còsmic incident és d'alta energia, el muó resultant anirà pràcticament a la velocitat de la llum. Ens podem preguntar ara, quan avançarà, abans de desintegrar-se al cap d'un parell de milionèsimes de segon. Sabent que la velocitat de la llum són 300.000 km per segon, un muó, per arribar des de l'alta atmosfera, posem 60 km, a terra, trigaria unes 200 milionèsimes de segon, molt més del que triga en desintegrar-se.
No arribara, doncs, cap muó a terra?
La resposta és sorprenent, com que avancen a una velocitat propera a la de la llum, el temps per a ells es dilata, i arriben a la terra en molt menys d'una milionèsima de segon —segons el seu punt de vista—, o sigui que sobreviuen el viatge de desenes de kilòmetres, és una de les paradoxes de la relativitat. Cada segon, arriben a la superfície de la terra, uns 160 muons per metre quadrat, la major part dels que ens toquen, ens travessen sense fer mal, però alguns són absorbits pel nostre cos, provocant el mateix tipus d'efectes que les fonts radioactives, afortunadament, la dosi total és molt baixa.
I les piràmides?
Si instal·lem uns detectors de muons en un túnel sota una piràmide, una cambra o un passadís desconegut a la seva massa, absorbirà menys muons que si fos roca, i deixarà una empenta en negatiu als detectors.
I això s'està fent a Mèxic, sota la piràmide del Sol de Teotihuacan, prop de la capital.
Els detectors de muons són complexos, grans i delicats. La quantitat total de partícules minsa, i a més s'han de desplaçar els detectors a diversos punts, per poder triangular les ombres. Encara es trigarà uns mesos en fer les mesures. Però el resultat serà saber si hi ha cambres secretes, sense necessitat de foradar.
|
Contactes
Registra´t
