| |
“EL MERCADER DE VENÉCIA” DE WILLIAM SHAKESPEARE (I MICHAEL RADFORD.)
 dissabte 5/novembre/2011 - 04:58  5822  1
Suposo que m’ha de caure la cara de vergonya de descobrir a aquestes alçades el mercader de Venècia. Quan era més jove fins i tot m’atrevia a dir que Shakespeare no era sant de la meva devoció i que hi havia molts autors teatrals que m’agradaven més. No és que jo volguès ser original, ni agossarat, és que em trobava amb dos problemes: les traduccions massa literals dels textos de Shakespeare – ara sé que prefereixo les adaptacions a un llenguatge més contemporani i més natural – i el fet que no tot el que es representa de Shakespeare té la mateixa potència.
Hi ha obres com “La nit de reis” que continuen deixant-me indiferent, però he de reconèixer que quan Shakespeare em toca la fibra –que principalment és amb els seus drames – aconsegueix emocionar-me i admirar-me moltíssim. Penso en Titus Andrònic (una de les obres més brutals que he vist ), penso en Juli Cèsar, penso en Hamlet, penso en Machbech, penso en Ricard III i penso en el Mercader de Venècia.
Quin geni Shakespeare, Déu meu. Un d’aquells que justifica moltíssimes vides. Hauria de ser pecat viure i no trobar-se més d’una vegada amb Shakespeare.
Malgrat les aparences, allò que ens emociona dels grans artistes no són els temes que tracten sinó la manera com els tracten. En aquest sentit Shakespeare és un gran botó de mostra: la gran majoria de les seves obres estan basades en obres anteriors que ara només són recordades perquè Shakespeare s’hi va inspirar. Vol dir que allò que és potent no és el tema sinó com Shakespeare el tracta, en definitiva, la forma, cosa que no vol dir en absolut que la forma sigui barroca però a mi a l’escola em van voler vendre la moto que només els barrocs es preocupaven per la forma, mentre que els clàssics és preocupaven pel fons, cosa que és una solemne tonteria. Els clàssics també es preocupen de la forma. Tant o més que els barrocs, el que passa és que en comptes d’esforçar-se per recargolar l’obra i fer-la incomprensible, s’esforcen per fer-la més o menys simple i assequible, cosa que els que no tenim ni massa cultura ni massa intel.ligència sempre agraïm.
Shakespeare és un exemple de geni clàssic. Geni perquè el seu talent és fora de série, perquè va escriure obres que seran representades a tot arreu mentre el món sigui món i clàssic, no només pels mateixos motius, que també, sinó perquè va escriure unes obres que poguèssin arribar a tota la població. Des de l’aristocràcia fins a les classes populars. Si els actors són bons i l’obra s’actualitza una mica qualsevol persona s’emociona, per exemple, amb el mercader de venècia, mentre que per llegir a Gòngora, posem per cas, cal ser un erudit.
Per a mi el tema de l’obra és l’inseguretat de l’home en el que s’esdevindrà en el futur. No és sensat fer promeses massa fortes perquè és possible que no les poguem complir. Pot passar qualsevol cosa que ens faci quedar en fals. I això és així tant per a les promeses grans com per a les promeses més petites, per les promeses més aparentment fàcils de complir, com per a les més difícils. O sigui que el més sensat és no fer promeses o no comprometre’s si no volem sortir escaldats, com en podien haver sortir el mercader de Venécia – absolutament segur que podrà tornar el deute al jueu Shilok – i que està a punt d’haver-li de donar una lliure de la seva pròpia carn i el seu amic Bassanio, que dóna el anell de prometatge de Porcia malgrat que li va jurar que no el donaria mai. Sort en tenen els dos de l’intel.ligència de Porcia, personatge que quan venen maldades –com les hipoteques contemporànees – no els sols trobar ni per casualitat.
Molts estudiosos consideren que el personatge central de l’obra no és precisament el mercader de venècia, sinó Shylock, l’usurer jueu. La primera cosa que cal dir és que és un gran personatge de la literatura universal, un personatge amb moltíssima força, un personatge que ens emociona tant quan és menystingut com quan es venjatiu. El seu monòleg és absolutament humanista i inevitablement fa pensar en el discurs de Charles Chaplin a “El gran dictador”, tot i que és molt més breu. Diu:
“Sóc jueu. No té ulls un jueu? ¿No té mans un jueu, òrgans, dimensions, sentits, afectes, passions? Som alimentats amb el mateix menjar, ferits per les mateixes armes, subjectes a les mateixes malalties, guarits pels mateixos mitjans, escalfats i refredats pel mateix hivern i l'estiu com un cristià? Si ens punxen, ¿no sagnem? Si ens feu pessigolles, no riem? Si ens enverinen, no morim? I si ens fey mal, no tenim dret a venjar-nos?”
Al començament de l’obra es veu com els venecians i el mercader Antonio en particular menyspreen els jueus. Antonio el creu amb el dret d’escupir-lo senzillament perquè és jueu. Però resulta que a l’hora que els menyspreen, els cristians necessiten els jueus perquè són els que es dediquen a fer de banquers.
Això no fa que se’ls estimi més, és clar, perquè molesta necessitar a aquell a qui es menysprea i més si resulta ser descendent del poble acussat de matar Jesús – que ningú no sembla recordar-se’n que era jueu, igual que Josep i Maria, els apostols i tots els profetes de l’antic testament – i fa negoci amb els prèstecs. Pense’m en la situació que vivim ara què pensaria la gent dels banquers si fossin jueus.
Shakesperare té tant talent que no sabem si creure que és un defensor dels jueus, com sembla que és desprén del monòleg que he copiat més amunt o si és un antisemita convençut, donada la crueldat de la venjança que planteja Shylock i donat que, al final, és el gran derrotat de l’obra, ja que ho perd tot: la filla, els diners, el plet, només li deixen que continuii vivint i això esdevindrà per ell com una pena més. Això podria ser interpretat com una injustícia i a l’hora com un acte d’estricta justícia. Probablement els seus contemporanis, com els venecians, pensaven que Shylock havia de ser castigat. Potser una obra en la que tots haguèssin acabat bé ens deixaria anar més tranquils a casa però no tindria la força que té.
Com passa sovint amb els personatges genials, Shylock no només ha fet niu entre els clàssics de la literatura, sinó que ha fet niu en el propi idioma anglès. Ha esdevingut un verb: to shylock, que vol dir practicar l’usura. I no cal dir que pels anglesos ser un Shylock és molt pitjor que pels catalans ser un senyor Esteve, tot i que els dos personatges tenen una certa retirada, però Rusiñol no és Shakespeare, és clar.
També els anglesos han fet seva l’expressió “pound of flesh”, que ha deixat de voler diur una lliura de carn, per significar una venjança cruel, brutal, desmesurada etc...
A Anglaterra foren expulsats al segle XIII i, per tant, Shakespeare no en va conèixer mai cap. Si més no sent-ne conscient de que el coneixia ( perquè suposo que de jueus amagats n’hi devia haver, però potser no ). Val a dir que fou el tirà Cromvell qui els va readmetre l’any 1656, quan Shakespeare feia mig segle que feia malbes.
Una curiositat que parla de la decadència catalana és que Shakespeare sovint fa sortir a les seves obres aristòcrates catalans amb el seu rang reial de prínceps o reis d’Aragó. A la película, com que gairebé ningú no sap que fou el Reialment d’Aragó, el pretendent aragonès, que és català, passa a ser francès, perquè així tothom sap de quin país es parla.
El final de l’obra és una burla al dret i a Shylock sensacional. L’argumentació de Porcia en el sentit que Shylock no té dret a res perquè hauria de tallar just una lliura de carn no té cap sentit jurídic, ja que qui vol més, pot voler menys. I, pel que fa a no haver de vessar ni una sola gota de sang, el mateix: l’obligació de lliurar la carn del mercader va aparellada intrínsecament a que es vessi sang. És evident que cap contracte no especifica tots els extrems necessaris pel seu compliment perquè si es fes així fins i tot el contracte més senzill tindria mils de folis. Ara, és una manera de que Shakespeare solucioni una problema –la mort del mercader- que no sembla que en tingui.
La burla al contracte signat porta porta encara dues humiliacions més: Shilock perd tot el seu patrimoni per haver intentat que es compleixi un contracte ( diuen que per haver intentat matar un ciutadà venecià sent extranjer ) i només aconseguirà conservar-ne la meitat si es fa cristià.
No sé si d’aquestes coses els anglesos en diuen Christianisting, de to christ, però no crec.
Al Pacino, Jeromy Irons i Venècia, sensacionals.
|
Contactes
Registra´t
