| |
El Cel del Paladar
 dijous 10/novembre/2011 - 08:17  1590  2
Vaig baixar la guàrdia un moment, un segon de res, i el Cel al que vaig deixar de témer fa mil·lennis es va ensorrar damunt el meu cap. Un espès núvol gris que va deixar pas a la més encegadora de les llums. Un mar de tolls en els quals van florir en vermell òxid els meus desitjos. Un enorme grapat de pensaments. Vaig agafar aire. Una glopet fresc d'oxigen. I, des d'aquell dia primaveral, segueixo deixant anar l'aire. Poc a poc. Sense estridències. Sense tensions. Amb la tranquil·litat que em confereix estar passejant descalç sobre el Cel. Sobre el teu Cel.
Avui trobo a faltar als meus tolls. La seva presència em garantiria el teu reflex multiplicat per mil. No tinc ni idea on van anar a parar. En caure el Cel tot el que m'envoltava va perdre el seu rumb. Un etern carrusel que apropa al meu rostre totes i cadascuna de les possibles direccions. Els camins que mai vaig prendre perquè mai van portar enlloc. I avui, aquí i ara, la deessa ironia es permet la gosadia de passejar-los davant dels meus ulls. Com en una mostra desafiant del seu poder. Buscant el penediment que vaig vendre quan encara era massa petit. Amb la meva coherència. Cap de les dues em servien per res sent una criatura. I, sent una criatura, mai vaig creure arribar a arrencar la pàgina d'avui al calendari que mai vaig tenir.
T'he mirat tantes vegades als ulls que em costa recordar les vegades que la meva mirada s'ha perdut a la teva boca. Jo no puc estar en tot. La butxaca dels meus records me la va robar un Déu corrupte i va deixar sota el meu coixí un bagul de secrets. Aquest bagul s'ha quedat petit amb totes les coses que mai et dic. I vaig amagar fa setmanes una palanca sota el teu coixí i vaig creuar els dits perquè tot encaixés. Però, de moment, segueixo assegut a la mateixa pedra del mateix camí que mai vaig agafar. Aquest camí que, si em preguntessis, pot ser que et mentís i et digués que mai prendré.
No puc sentir més calma. No puc sentir-te més. Pot ser que fer el pas, en aquesta escala malvada, ens porti directes a una presó. Pot ser que qualsevol moviment arrugui cadascuna de les línies que tenim pendents redactar. Però també pot ser que no. És possible que aquest Cel desangelat estigui esperant, precisament, aquest pas. El que mai donem. D'igual forma que és possible que seguim avançant i, quan el plaer es converteix en dolor, ens hagi impedit tota la vida arribar a l'orgasme. Per la por a seguir avançant. Per la por i, en part també, per si de cas.
Mai t'he ofert la mà, per si l'agafes. Mai t'he demanat res a canvi ni m'he quedat mai amb les ganes. M'agrada aquesta brisa suau. M'agrada aquest trosset de calma. M'agrada saber-te a prop perquè, quan mai passa res, és precisament quan et sento més tu. Més dins. Més clara.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
